Retallades socials i nacionals… ja n’hi ha prou!

Independència Països Catalans

Comunicat d’Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional) amb motiu de la Diada de l’Onze de Setembre de 2010.

Onze de de Setembre de 2010. La Diada arriba aquest any embolcallada de la major efervescència independentista de la història. L’impuls de les consultes populars per la independència i la indignació davant l’estocada del Tribunal Constitucional espanyol han donat pas a una creixent mobilització social i popular en favor de la llibertat i del dret a decidir. Davant d’aquesta situació, tots els partits polítics catalans s’han vist forçats a afrontar el debat sobre l’autodeterminació. Una circumstància que també ha obert una escletxa a l’oportunisme, amb el naixement de noves iniciatives electorals de caràcter nacionalista.

D’altra banda, aquesta conjuntura d’efervescència nacional ha arribat acompanyada reincidència en les polítiques neoliberals -que han conduït a la greu situació social que patim les classes populars-, per part d’uns governs estatals i autonòmics, que toquen la partitura escrita per la Unió Europea . Davant d’una crisi econòmica galopant, PP i PSOE/PSC comparteixen a grans trets les mateixes receptes econòmiques. L’esquerra institucional i els sindicats UGT i CCOO s’han distanciat de la classe treballadora, més que res es preocupen per mantindre els seus espais de poder. Cal parlar clar: la retallada de despesa social (educativa, sanitària,…), la congelació de les pensions, la reforma laboral,… són mesures contràries als interessos de la majoria social -la classe treballadora- i només favorables als interessos del capital. Cal que totes i tots plegats ens posem mà a l’obra per tal d’explicar el veritable sentit d’aquestes mesures  als nostres veïns i veïnes, als nostres companys i companyes de feina,… Cal preparar grans mobilitzacions, i assenyalar en la nostra agenda la convocatòria de la propera vaga general que hem de secundar de manera massiva perquè ens hi juguem el futur.

Com hem explicat, tant el capitalisme global, com els estats espanyol i francès, han entès que ara és l’hora de treure’s de la màniga les seves cartes més macabres, que fins ara estaven calculadament amagades sota conceptes tan cínics com “Estat del benestar”, “Espanya de les autonomies”, “monarquia parlamentària” o “democràcia liberal”, entre d’altres.

Paral·lelament, la gent, el poble treballador, comencem a entendre també que defensar conceptes com els de “democràcia”, “drets“, dignitat” o “llibertat” significa, inevitablement, enfrontar-se al estats espanyol i francès i les estructures polítiques, econòmiques, jurídiques i administratives que ens impedeixen decidir el nostre futur.

Així doncs, la crisi i la voracitat de l’ imperialisme al sud d’Europa no estan fent res més que corroborar allò que l’esquerra independentista denuncia des de fa més de 30 anys: que el capitalisme no es pot suavitzar, i que ni el Regne d’Espanya ni la República de França no tenen cap intenció d’escoltar la veu del nostre poble. Als Països Catalans, defensar els drets de les classes populars, o defensar el dret a l’autodeterminació, passa, necessàriament, per desobeir el poder establert, organitzar-nos des de la base i seguir lluitant des de tots els fronts possibles.

Per això, aquest any 2010, i en motiu de la Diada de l’Onze de Setembre, des d’Endavant (OSAN) volem renovar algunes de les reflexions que considerem més urgents davant d’aquesta nova situació, marcada per l’auge de diferents discursos oportunistes, perillosament regionalistes i reformadors:  

- Les dreceres són un pas en fals en el camí cap a la llibertat.  Cal treballar de Salses a Guardamar, per la consolidació i ampliació dels moviments socials i populars, per la conformació d’una majoria social en condicions de no badar, de desobeir els estats opressors i de defensar els nostres drets nacionals i socials. Cal treballar per la independència dels Països Catalans, des de les classes populars, a través de la construcció nacional.  

- És feina de l’esquerra independentista evitar que el poble català torni a caure en l’engany de les propostes oportunistes. Els cants de sirena de les alternatives sobiranistes sorgides darrerament al Principat de Catalunya són tan dèbils com l’actual desmarc dels grans sindicats espanyols i francesos respecte de les mesures econòmiques que s’estan imposant. Cal seguir treballant en la gestació, creixement i coordinació dels moviments socials i populars, des de la coherència i la convicció que fer avançar el país és possible i necessari.  

– Només amb la lluita i la mobilització podrem seguir avançant. Cal organitzar-se per combatre les retallades socials i nacionals. Practiquem la democràcia des de la base i prenguem consciència d’allò que és necessari fer en tots els àmbits. Les injustícies s’enfronten lluitant, i en els darrers mesos hem demostrat que si el poble català s’organitza, avança amb molta força.

És per tot això, que en aquest Onze de Setembre de 2010, des d’Endavant (OSAN) volem mostrar la nostra determinació per seguir treballant en el camí de la mobilització a partir de demà mateix. Una feina que és responsabilitat de tots i totes les independentistes.

Tal com s’ha fet amb les consultes per la independència, i amb la mateixa indignació amb què estem afrontant les retallades als drets de la classe treballadora, els i les catalanes hem de continuar per aquest camí de lluita i combat, d’autoorganització, de resposta, de mobilitzacions i de propostes i alternatives.

Sempre, amb un únic objectiu….

Països Catalans, Independència i Socialisme

Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional)

Països Catalans, 30 d’Agost de 2010

http://www.endavant.org/index.php?option=com_content&task=view&id=897&Itemid=1

Aquest proper diumenge 5 de setembre se celebra la festa de “Su Succu” a un dels pobles més bonics de Sardenya, Busache.  En un primer moment el que et crida l’atenció de Busache són les cases, gairebé totes de dues plantes, fetes amb pedres molt regulars i algunes d’elles amb llindes molt antigues en finestres i portes. Tot i els seus 1.500 habitants, pels seus carrers s’hi respira la tranquilitat habitual dels pobles de la zona.

 Conec Busache i els altres pobles de la regió històrica del Barigadu des de fa quatre anys, però tot i que he estat diverses vegades a la zona he de reconèixer que no me la conec tan com m’agradaria per la multitud d’atractius que ofereix. El mateix Busache és conegut perquè algunes dones encara vesteixen amb el vestit tradicional tot l’any, vestits que podem veure al Museu del Vestit i del Lli del poble, i per moltes altres coses: el pantà més gran de Sardenya al riu Tirso, l’església de Sant Antoni, les nombroses domus de janas o su Cuvventu (el convent).

Parlant de la festa en concret, cal dir que Su Succu és el plat més típic de la cuina de Busache. Preparat amb fideus casolans fets a mà, cuinats en un brou de diverses carns i cobertes amb formatge d’ovella ratllat i safrà. Antigament, com que era força car de preparar, només es menjava en dies de festa com els casaments, Nadal o Pàsqua.

 Lligat a la festa es reprodueix una costum molt antiga de Busache relativa als matrimonis. Segons m’han explicat, abans quan es feia un casament al poble les dones, vestides amb el vestit típic i amb una cistella al cap portaven a la nova casa dels esposats pa, pasta i dolços fets a casa per al banquet nupcial. Era una festa molt maca que es feia a tots els casaments i que ara fa des de 10 anys es reprodueix durant la Sagra del primer cap de setmana de setembre.

Bon profit a tothom i a disfrutar! 

http://www.sardegnaturismo.it/index.php?xsl=53&s=2673&v=2&c=65&t=1

http://78.110.185.34/busachi/ev/hh_anteprima_argomento_home.php?id_blocco=3&id_argomento=1&x=

Els culurjonis (que també podem trobar en llengua sarda en les formes de culurjones, culirjonis, culunjionis, culinjonis o culurzones) és una especialitat culinària sarda present arreu de l’illa, evidentment en diverses formes i ingredients segons el poble o la zona.

Provar uns culurjonis casolans és un d’aquells grans plaers que et fan adonar de la qualitat de la cuina sarda, on els productes prefabricats i produïts qui-sap-on encara no han envaït les neveres i congeladors de totes les cases. Pasta acabada de fer, mató fresc i productes locals de qualitat fan d’aquest plat, fins i tot en alguns restaurants, una de les delícies sardes que cal provar obligatòriament.

Segons he pogut llegir, hi ha dues variants principals, amb tots els canvis locals i fins i tot familiars que volguem:

A la Sardenya meridional, principalment al Campidanu , es tracta d’una espècie de raviolis de pasta fresca de farina de blat amb un farcit de formatge ricotta (o sigui, mató) de llet d’ovella o de cabra, ou i  safrà (i afegint en alguns casos formatge d’ovella – el famós pecorino-, bledes o espinacs), rematat després de cuinar amb salsa de tomàquet fresc i alfàbrega i un toc de bon formatge.

A l’Ogliastra i a les comarques de l’interior, estan preparats amb pasta fresca de farina de blat i un farcit de formatge d’ovella (fresc d’un o dos dies, com a Talana, o assaonats, com en altres pobles) o de patata i menta, cuits en aigua bullint i assaonats amb salsa de tomàquet i formatge d’ovella gratinat.

 http://it.wikipedia.org/wiki/Culurjonis

Aquesta “gara” poètica que us oferim es va fer al poblest marítim de Bosa l’any 1946, durant la festa de Santa Filomena que organitzaven els pescadors. Abans de començar, se’ls hi va dir als participants que imaginessin que assistien al següent fet dolorós: una casa està cremant i a dins hi ha en perill una mare, la muller i una caixa forta. Cada poeta pot només salvar una de les tres persones-coses, i ha d’explicar els motius que el porten a fer-ho. 

POESIAS SARDAS: ” Sa casciaforte”, “Sa mama”, “S’isposa”.

BOSA 1946

Custa gara est istrada fata pro sa Festa de Santa Filumena, organizada da-e sos piscadores. Prima de su sortegiu de sas partes de su tema, sos de su comitadu an nadu a sos tres cantadores de imaginare de assistere a custu fatu dolorosu: una domo est lênde fogu e intro sun in pèrigulu “una mama”, “un’isposa” e una “casciaforte”.

Dogni poeta nde podet salvare un’ebia e tevet cantare sos motivos chi l’ispinghene a ponner in salvu sa ‘e custas tres partes chi l’at a tocare in sorte.

Apustis chi faghen su sortegiu, Gavinu Piredda tevet salvare “Sa Casciaforte”, Antoni cubeddu “Sa Mama” e Antoni Piredda “S’Isposa”.

G. Piredda 1

Finidos de s’esordiu sos bolos,

est su tema su nostru apuntamentu;

ca non son usos ch’espletamus solos:

sun de totu sas garas fundamentu;

nos ispronat s’istintu e oriolos

de premer de sas Musas su talentu;

e in su tema chi mi dat in sorte

miro chi an iscritu “Casciaforte”.

Cubeddu 2

Eo so assistende a unu drama

de dolu, de piantu e de angustia ;

ca sun de fogu in mesu sa fiama,

sa Casciaforte, Isposa e Mama mia;

e ca nde podo salvare un’ebia,

eto sa manu e nde “salvo sa mama”;

ca paret menzus de salvare a chie

sa vida regaladu at a mie.

A. Piredda 3

Sa Casciaforte, Mama e-i s’Isposa

in mesu de su fogu ido brujare;

e de terrore in s’ora disastrosa,

ca un’ebia nde poto salvare,

lasso sa casciaforte valorosa

e-i sa mama puru lasso istare;

e ca m’at fatu fagher sognos d’oro

“salvo s’isposa”, sa dea ‘e su coro.

 G. Piredda 4

Mama da-e sos annos imbezada

e s’isposa de fàscinu frunida

no est che cando  mie s’est unida,

como s’imbreaghera m’est passada;

daghi sa casciaforte apo salvada

poto godire su restu ‘e sa vida;

cun mama o cun isposa, senza cascia,

est un’irreparàbile disgrascia.

Cubeddu 5

Mama ca fit su meu toca-sana

eo tevo salvare in s’ora bruta;

ca s’est da-e sos annos anziana,

fatene mannu a mie s’est distruta;

guida vera, costant’e sovrana,

dèndemi lughe che làmpana alluta;

cantèndemi cun dicia e disaogu….

e no la lasso morrer in su ogu.

A. Piredda 6

S’istima de sa mama est infinita

e m’at minore cantadu e nutridu;

e mi daiat costante sa tita

si pianghia o si fia famidu;

ma como est diventada veza e frita,

duncas est un’amore frituidu;

s’isposa est de sa vida in su eranu

e li brujat su samben che vulcanu.

G. Piredda 7

Isposa e mama a dare sos adios

mi tian doler in s’ora ‘e sa morte;

ma poi, da’ sa mia casciaforte,

còmporo tancas, palatos, navios;

e fato tumba bella a sa consorte

ca fit cumpagna ‘e sos afetos mios;

ma s’oro, frade caru, est sa cucagna:

sa casciaforte est sa menzus cumpagna.

Cubeddu 8

Che pizzinneddu faeddat Gavinu

senza pesare de mama s’amore,

cando t’at noe meses jutu in sinu

sufrende cun passenzia su dolore;

Antoni at pro isposa su pidinu

nende ch’unu vulcanu est de calore;

vulcanu a isfritare chi coitat,

ma de mama s’amore non s’isfritat.

A. Piredda 9

A bi faghes, Cubeddu, attenzione

e rispondes cun sanos contivizos?

Ca de s’isposa da-e s’unione

est chi germoglian sas rosas cun lizos;

e già creschet sa mia passione

cando naschet sa gioja de sos fizos;

cussos alen piùs de milli benes….

ma tue as mama e fizos non tenes.

G. Piredda 10

Po mama, fizos e isposa ancora

menzus sa casciaforte chi posseda;

ca si salvo sa mia apagadora,

senza b’aer dinari sufrit meda;

sinde salvo s’isposa est patidora

ca non tenimus cascia ne moneda;

duncas non morin da’ fogu e da’ fumu,

poi morin de fàmine a consumu.

Cubeddu 11

Antoni at isposadu una viola

e postu l’at in s’altare s’aneddu;

sa mama m’impareit su faeddu

e, cando caminadu ap’a sola,

issa m’at postu su primu manteddu

e prangiadu sa prima camijola,

candida, bella, bene ricamada…

s’ isposa tropu tardu est arrivada.

A.Piredda 12

O Gavinu, a su tema dàli còniu

e-i sìorija para unu momentu;

eo mi so unidu in matrimòniu

fatende unu sacru giuramentu;

tue cresches su tou patrimòniu,

ma it’alet, s’eredes no as tentu?  

E faghes festa ca possedis oro,

ma senz’isposa est in lutu su coro.

G. Piredda 13

Antoni, sufris penas e turmentos

cando miras s’isposa discuntenta;

ca tenides bisonzu ‘e calzamenta

e sezis de moneta in fallimentos;

e cando bos bisonzat alimentos,

a s’estremu unu pizu d’estimenta;

eo in domo no bi tenz’isposa,

pero mi godo ogn’àtera cosa.

Cubeddu 14

Antoni, ch’as s’isposa in compagnia,

s’amore tou postu l’as in fua;

ma si morzerat cuss’isposa tua,

nd’agatas prontas de ogni zenia ;

pero mama nde tenes un’ebia

e ses bessidu da s’intragna sua;

s’isposa medas boltas ti traighet,

sa mama ingannu a su fizu no gighet. 

A. Piredda 15

A ti pones, Cubeddu, in carregiada

e ite siat s’isposa, cumprende;

sa mama est bella cand’est allatende,

pero como sa tita non ti dada;

e best puru sa mama isnaturada

chi afogat su fizu ch’est naschende;

como mi naras si tenet amore

daghi suprimet su fizu minore.

G. Piredda 16

Ind’at ch’isposat fèmina lezera

e traighet e bochit su maridu;

e mamas ch’an s’iscàndalu timidu

chi de sos fizos faghen istrallera;

sa casciaforte est costant’e sinzera

e ogni garanzia m’at frunidu;

a bonugoro la serro e l’aberzo,

no mi traighet e bene la scherzo.

Cubeddu 17

Chi fetat mama mia fine trista

no mi podet su coro permitire;

morrer umpare ap’a preferire

prima chi sia cun issa egoista;

mama mia est andada a petire,

meighina chirchèndemi e provista;

e no la poto in su fogu lassare,

menzus morimus a cùcur’apare.

A. Piredda 18

Si morit mama tua in ora santa,

passan luego piantos e lutos;

in pag’ora sos ojos sun asciutos,

poi torran che prima canta-canta;

prîte sa mama non dat pius frutos,

s’isposa est frutuosa una pianta;

po cussu ch’andet sa mama in bonora,

s’isposa nono ca dat frutu ancora.

G. Piredda 19

Sa mama tenet sos annos contados,

s’isposa non ti rendet cantu crêse;

Antoni, cand’imbezzadu ti sese

faghes parte de sos pensionados;

comente sos piùs impiegados,

an s’istipèndiu a fin’e mese;

e da’ sa casciaforte, cantu duran,

a bider chi si campan e si curan?

Cubeddu 20

De sa mama a s’amorosa foghe

est pagu sa matèria ch’as tue;

ca issa preferida est in totue

ne morit de su sàmbene sa oghe;

issa mi naraiat: ”Passa inoghe!”

e ripitiat: “No passes incue!”

e da’ perigulu mi salvaiat…

e isposa ne cascia no b’aiat.

A. Piredda 21

Mama l’at parturidu e fatu mannu

e tentu cont’e cura at a tie;

de s’isposa s’amor’est pius mannu:

ànim’e coror at intregadu a mie;

si so lontanu l’iscrio ogni die,

mentres a mama una olt’in s’annu;

a bider ch’est enorme sa distanzia

prît’at s’isposa pius importànzia?

G. Piredda 22

A frade meu domando una cosa

e gai a Cubeddu de Utieri:

si cantades in logu furisteri,

lassades sola mama e s’isposa;

cando sa gara finimus in Bosa,

chircades de sa festa su casceri;

ca bos tevet pagare su dovere….

Non chircades ne mama ne muzere.

Cubeddu 23

A gavinu sa cascia lu mantenet

ca sa part’e sa cascia l’est tocada;

pero in domo fèmina non b’ada

e solu su inari lu sustenet;

sa mama, si su fizu dannu tenet,

est issa sa piùs adolorada;

piùs no si divertit ne s’ispassat,

finzas a morrer su lutu si lassat.

A. Piredda 24

Cubeddu, s’importànzia nd’aferra

su tema a jugher in altos livellos;

osserva sos pintores d’ogni terra

ch’an fatu pro s’isposa quadros bellos;

po Èlena ispartana an fatu guerra

e a s’ùltimu sambene duellos;

como, si mi rispondes, nde so gratu:

si an duellos pro sa mama fatu.

G. Piredda 25

S’Armada Greca s’est mòvida tota,

s’isposa ‘e Menelau pro nd’atire;

ma in degh’annos de tremenda lota,

cantu inari sa gherra a nutrire?

Armas, naves, gherreris e pagnotta

tevian sas bataglias garantire;

carros, caddos e volontariadu

da-e sa casciaforte ana pagadu.

Cubeddu 26

Antoni, a ti risponder manu-manu

poto, magari in s’etade pesosa;

ca si t’ammentas de Coriolanu

faghet a Roma gherra sambenosa;

a desister pregadu l’at invanu,

a t’ammentas, Valùnia s’isposa;

solu sa mama b’at postu rimèdiu

e da-e Roma che leat s’assediu.

A. Piredda 27

Sinde faghes a fundu s’inchiesta,

cussa mama s’est male cumportada;

ca su fizu leadu ch’at s’armada,

ma fatu fagher l’at morte funesta;

Penèlope vint’annos est istada

Isetend’a Ulisse sempre onesta;

respinghende sos Procios at patidu,

pero issa videle a su maridu.

G. Piredda 28

Eo no c’ando a Roma capitale

comente bois a tempos luntanos;

ma sa segunda Gherra Mundiale

chi b’isfundet s’Itàlia sas manos;

cun sa Germania est andata male

ca fini ricos sos Americanos;

cun sos Russos Umpare a s’Inghilterra

da’ su inari an bìnchidu sa gherra.

Cubeddu 29

Antoni, cheres insister’ancora

fatèndeli a sa mama su contràriu;

issa ti dat su tantu nezzessàriu

cando fis de sa vida a s’aurora;

sa chi pianghet est Nostra Segnora

cand’incravan su fizu in su Calvàriu;

inue at sufridu sete penas….

non b’at isposas o fèminas anzenas.

A. Piredda 30

Non ti lu nego chi s’Ancella Ebrea

su fizu morrer in sa rughe at bidu,

finzas a cando l’ana sepellidu

Nicodemus cun Pepe Arimatea;

ma pensa Eleonora d’Arborea

eroina chi salvat su maridu;

pero fit un’isposa Eleonora

chi s’invasore ch’ogheit a fora.

G. Piredda 31

Cubeddu de s’Ancella Nazarena

at esplicitamente faeddadu;

ma cantos tèmpios l’ana innalzadu;

ogni zitade e cheja est piena;

trinta siclos a Giuda dan apena

e-i su Mastru sou at integradu;

cando b’at casciaforte, si cumprendet,

cantu disizat còmporat e bendet.

Cubeddu 32

Como lassamus s’istòria istare

ca sun cosas chi lean s’apetitu;

pero sa mama notadas de fritu

passaiat a mie pro apagare;

cando s’isposa as pigadu a s’altare

ti at in ogni cosa beneitu;

e pianghiat ca non fit segura

de ti tratare male in sa paura.

A. Piredda 33

Cubeddu, cand’est su fizu minore

s’istima est pius manna e manifesta;

pero s’isposa mila ponzo a dresta

ca li meritat su postu ‘e s’unore;

andamus paris a Missa Mazore,

a su ballu, passizu e a sa festa;

a mare, monte, aue b’at isvagu….

sa mama no ca t’interessat pagu.

G. Piredda 34

Po tenner una mama in carestia

e a s’isposa po dare una manu,

ogn’angulinu giro ‘e s’oceànu

godèndemi de ogni biadia;

ne minde peso chito su manzanu

ca b’apo cantu scherzo in domo mia;

e ca medas dipenden da-e me,

m’atin finz’a su letu su cafè.

Cubeddu 35

Sa casciaforte fundos e balanzos

inserrat e têt aer ogni grascia;

e ti divertis in festas e pranzos

ca tenes miliardos in sa cascia;

ma si benin sos ladros a istranzos,

faghen a su inari manu-bascia;

e podes fagher fine pietosa

ca no as mama, cascia ne isposa.

A. Piredda 36

Sa casciaforte coragiu e podere

e sodisfaziones tinde dada;

pero sa gioja manna e piaghere

non podes aer de s’isposa amada;

Regnantes, Capos de ogn’Ambasciada

si lean fatu issoro sa muzere;

e la presentan in form’ammiràbile

ca est sa cumpagna inseparàbile.

G. Piredda 37

Antoni, de amore sas frizzantes

bramas e de s’isposa sos amores;

ma sun sos miliones importantes

e fortunados sun sos possessores;

an paga ona sos Ambasciadores

e no li mancat nudd’a sos Regnantes;

prîte viagian gàrrigos de oro

e an sa casciaforte in domo issoro.

Cubeddu 38

De mama sa passènzia sovrana,

sa ‘e Nostra Signora mi pariat;

ca, sende frituridu, m’iscaldiat

s’alenu sou o istrazos de lana;

mi teniat a oju fitiana

e da-e fogu e aba mi franghiat;

de cantu fatu m’at, oe m’ammento

e de l’abandonare no mi sento.

A. piredda 39

Cubeddu est de sa mama inamoradu

po chi li siat passada sa fola;

ma como est andende imbol’imbola

e sese de l’atender obligadu;

tês aer finza ‘e morrer disizadu

ca b’at perìgulu a istare sola;

e si cheret sa sentinella fissa,

nudda produis ca tentas a issa.

G. Piredda 40

Antoni, e s’isposa t’afiancas,

ma t’assillat bisonzu e-i su fàmine;

invece deo tenzo prata e ràmine

e bos azudo po mesu ‘e sas bancas;

a chie leat palatos e tancas

o machinàrios o bestiàmine;

ue b’at fallimentos goi o gai

sa casciaforte no bi mancat mai.

Cubeddu 41

Sos benes de natura ereditadu

eo no apo pro sucessione;

però m’ammento, mama m’at cantadu,

pro mi dormire, sa menzus cantone;

si tenzo su tribagliu asseguradu,

mi têt bastare de pane un’ucone;

e no m’importat s’andat rue-rue,

sa cuntentesa mia est tota incue.

A. Piredda 42

Frade meu mi podet divertire

prîte sos miliones at seguros;

e in tempos difiziles e duros

non ti mancat ne pane ne bestire;

ma cando tês a domo recuire,

restas solu serradu in bator muros;

e cando dormis solu, caru frade,

sa note paret un’eternitade.

G. Piredda 43

Antoni, como ti fato a ischire

chi mi diverto de tantas maneras;

ca no mi mancan sas camerieras,

teracas a m’atender e servire,

puru fadadas b’apo coghineras

e mi pot’in segretu divertire;

no acumpagno fèmina a s’altare

e ne b’atopo mancu a batijare.

Cubeddu 44

Da-e sa cascia pranzos e iscialos

faghes, Gavinu, e pagas in contante;

però cand’ischis chi ses benistante

ti poden ischidare sonnos malos;

e mama mia sos menzus regalos

fatu m’at allatèndemi costante;

e s’est, pensende a mie, consumida

poi chi regaladu m’at sa vida.

A. Piredda 45

A torras a su tema, frade meu,

ca como postu ch’asa sos pês fora;

sos frutos de sa cascia canta ancora,

ma non chirches in fèminas recreu;

ca cun cameriera o servidora

est a ti divertire finzas feu;

duncas in palcu cambia dutrinas,

ca s’as sa cascia non tenes fèminas.

G. Piredda 46

Antoni, lea sa vida attuale

e coment’e bajanu ti collocas;

adagh’ischin ch’inari as a brocas,

diventas pro sa fèmina ideale;

collana, aneddu, fermagliu, braciale

tue regalas d’oro a sas piciocas;

e ti pònene fatu muta-muta

ca pro totu bind’at de cussa fruta.

Cubeddu 47

Bosa, ch’as iscultadu pro un’oreta

tres fizos de su nostru Logudoro,

ischimus chi bind’at ch’istiman s’oro,

chie bramat s’isposa a sa brazeta;

però sa mama est sa piùs perfetta

chi non traichet e bos at in coro;

e ca intramontabile est s’amore,

dade a issa su postu ‘e s’onore.

A. Piredda 48

Si ‘e finire su tema azis dezisu,

eo puru nd’istuto sa fiama;

pero m’inchino defront’a sa mama

po chi jutat sas rugas in su visu;

ma non traico s’angèlicu visu,

ca niunu istat bene senza dama;

sa casciaforte puru est preferida

e totas tres bi cheren in sa vida.

Agraiexo a Zuane Bandinu que m’hagi donat a conèixer aquesta preciosa Gara de poesia. Gràtzias!

Malgrat el motiu oficial de la detenció de l’Eudald Calvo, totes les organitzacions de l’Esquerra Independentista no dubten gens a l’hora d’afirmar que se l’ha detingut per la seva intensa militància al si d’organitzacions com Maulets, SEPC i al capdavant del moviment estudiantil en lluita contra Bolonya.

El delicte més greu que s’imputa a Calvo és el d’associació il·lícita, pel qual es requereix que tres o més persones cometin delictes de forma continuada. Per acusar l’Eudald de moment els Mossos es basen únicament en una fotografia on apareix amb un megàfon durant una protesta a l’estació de ferrocarrils de la UAB per denunciar l’elevat preu del transport públic.

En aquesta acció, l’1 de febrer del 2010, posteriorment uns desconeguts van provocar destrosses en una estació de trens. Els Mossos relacionen els dos fets i amb la fotografia com a única prova acusen Calvo de donar instruccions als encaputxats que van provocar els incidents.

El cas és que Eudald Calvo ja va ser detingut aquell dia per desobediència greu i atemptat a l’autoritat i posteriorment posat en llibertat amb càrrecs el 2 de febrer. Calvo va ser portat a la comissaria de Cerdanyola del Vallès. Ahir dimarts, la unitat d’investigació de Cerdanyola va ordenar la detenció de Calvo.

Cronologia dels fets

Un grup d’estudiants de la UAB va denunciar l’increment desmesurat de les tarifes del transport públic mitjançant una acció agitativa a l’estació dels Ferrocarrils de la UAB. Durant el transcurs de l’esdeveniment reivindicatiu -que va consistir en la realització de pintades-, una parella de membres de seguretat privada van increpar els activistes i estudiants que hi participaven. Poc després s’hi ha personat una parella de policies de paisà dels Mossos d’Esquadra, que vigilen el Campus de Bellaterra malgrat no disposar de cap mena de permís del rectorat.

Els dos agents es van encarar amb els activistes amb la intenció d’emportar-se’n alguns detinguts. Aleshores Eudald Calvo, un dels estudiants que mostraven suport a l’acció reivindicativa, va ser avisat i es va acostar al lloc per dialogar amb els Mossos per tal que cessessin les seves pretensions. No obstant això, la parella d’agents va reduir i detenir Calvo. Va ser portat a la comissaria de Cerdanyola, on s’hi van concentrar una trentena de persones per exigir el seu alliberament, i a les onze de la nit sortia en llibertat amb els càrrecs de desobediència greu i atemptat a l’autoritat.

El 3 de febrer el SEPC i Alerta Solidària van fer una roda de premsa a la UAB per denuncia els fets. Allà es va posar de manifest que feia dècades que cap estudiant era detingut dins del recinte de la UAB. A més, van denunciar el caràcter polític de la detenció pel fet que ambdós policies són coneguts per la seva presència constant a l’Autònoma i pel fet que l’Eudald és una persona destacada del moviment estudiantil. 

Alerta Solidària recorda que la intervenció dels Mossos d’Esquadra al recinte universitari ha d’estar motivada per ordre judicial, requeriment de la rectora o un delicte greu, casos que no es van produir el dia de la detenció. L’organització antirepressiva es va mostrar preocupada per la presència constant de policies de paisà als recintes universitaris sense causa justificant, ja que estima que es dediquen a realitzar tasques de seguiment i control amb la finalitat d’elaborar informes sobre els estudiants que es mobilitzen. El rectorat de la UAB no va emetre cap tipus de resposta malgrat les reiterades peticions.

Destacada militància

Eudald Calvo s’ha destacat des de sempre per la seva intensa activitat militant al capdavant de l’organització juvenil Maulets i del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), així com del moviment estudiantil en lluita contra Bolonya -lluita marcada per la vaga de fam de 31 dies de Tomàs Sayes- durant la seva etapa d’estudiant a la UAB. Això li va valer ser un dels expulsats de la UAB per formar part d’una de les revoltes estudiantils més intenses que ha viscut el nostre país en els darrers temps. Quatre persones, entre elles Calvo, van ser expulsades durant un any, mentre que un altre estudiant va ser expulsat durant dos anys i un altre durant tres. Tal com explicava Calvo l’any passat al seu bloc, “ens han convertit en caps de turc d’un conflicte que ve de lluny (de l’OMC), però no pretenem fer pena a ningú, convidem a tots els estaments de la Universitat Pública a sortir al carrer per lluitar contra la privatització de les universitats i l’elitització de l’ensenyament superior i també a lluitar en contra les expulsions”.

Calvo va donar suport a tot tipus de protestes que provinguessin del moviment estudiantil rebel, com l’acció reivindicativa contra el preu del transport públic dut a terme a la UAB el mes de febrer. I és que a principis d’any, coincidint amb l’apujada de les tarifes, l’Esquerra Independentista es va mobilitzar intensament per condemnar l’encariment, en considerar que contribueixen a oprimir encara més les classes populars. Les protestes en contra del transport elitista i l’encariment dels preus han estat constants durant aquest any 2010.

Persecució independentista

Tot això, i atès que Calvo és una persona destacada en el món de l’independentisme combatiu, ha portat l’Esquerra Independentista a afirmar que la seva detenció és política. Alerta Solidària, Maulets i el SEPC han fet públic un manifest conjunt titulat “Prou persecució a l’independentisme: Eudald llibertat!” en el qual posen de manifest com la maquinària repressiva de l’Estat carrega contra els militants més actius. En aquest sentit, asseguren que els Mossos d’Esquadra “estan al servei de l’Estat espanyol, per perseguir independentistes, i alhora per reprimir lluites populars, posant-se al servei d’uns pocs per afavorir les privatitzacions i fustigar als i a les treballadores catalanes”.

D’altres organitzacions posen l’accent en el component ideològic de la persecució, com l’MDT, que remarca que l’acusació d’associació il·lícita “recorda les que feia la tristament coneguda Brigada Político-social franquista, la qual sembla que els Mossos volen emular i fins i tot superar”. L’MDT recorda que “fa anys que l’anomenada Brigada d’Informació d’aquest cos policial al servei de l’ocupació espanyola s’acarnissa amb el nostre moviment mitjançant detencions, agressions físiques (la darrera ahir mateix a Mataró), escorcolls il·legals, seguiments  i control fotogràfic i videogràfic dels nostres actes, amb un zel que curiosament no veiem quan es tracta de l’extrema dreta”, denuncia.  

Els Mossos també reconeixen que és una persecució independentista 

Tot i que de cara a la galeria els Mossos d’Esquadra maldin per separar el motiu de la detenció de la ideologia d’Eudald Calvo, sembla ser que la realitat parla per si mateixa. I de fet alguns mossos hi ajuden, com els de la comissaria de Mataró on el jove ha passat la nit. Segons han explicat a Llibertat.cat fonts properes a Calvo, aquest dimecres a les sis del matí un mosso d’esquadra ha anat a despertar Calvo als calabossos al crit de “Arriba España”. Potseriorment, li ha estat fent la guitza durant hores amb cantarelles espanyolistes i li posava el “Cara al Sol” amb el mòbil. Això demostra que la ideologia de Calvo no deu ser tan gratuïta.

Segurament us estareu preguntant que fa un català a un poblet de Sardenya parlant sobre història sarda. Doncs bé, la meva presència aquí és fruit de la segona invasió catalana, aquesta pacífica: la invasió turística que va començar amb els vols de Ryanair de Girona a l’Alguer. Gran part dels catalans que venen a Sardenya, val a dir-ho, ho fan atrets per “aquella reminiscència d’un passat medieval gloriós”: l’Alguer i el català que s’hi parla. Sense molt respecte per la resta de l’illa, fins fa poc molts  turistes catalans només visitaven la “Barcelona sarda”, esperant (i a vegades imposant) que algú els hi parlés català… Jo a l’Alguer, el primer cop que vàrem visitar Sardenya ara fa més de cinc anys, només m’hi vaig estar un dia, i ràpidament ens vam endinsar cap al Logudoro i la Barbàgia… No sé si va ser un error o un encert: el que sí que sé és que aquesta terra i les seves gents van despertar una passió en mí que gairebé ha esdevingut  ja una obsessió!

Abans de començar, volia fer un petit incís que m’agradaria que servís de desgreuge cap als catalans, ja que a nivell acadèmic i oficial sembla que no arribi mai. Més enllà de les vicissituds de l’època medieval, on les guerres i la repressió eren el pa de cada dia, la història de l’ocupació catalana a Sardenya que ens expliquen als catalans és pràcticament nul.la. Sóc historiador de formació i d’afició, i a la facultat d’Història no s’explica pràcticament res de la conquesta catalana de Sardenya. Quatre ratlles amb dates, monarques i batalles, i alguna coseta més, és tot el que ens ensenyen. Però els sards sabeu molt bé que la conquesta i ocupació de Sardenya pels catalans va ser molt més que això: mort, destrucció, racisme, inquisició, explotació econòmica són només algunes  de les cares de l’imperialisme català. Per què no hi ha dubte que la Corona catalanoaragonesa va ser una potència imperial a la Mediterrània, i com a tal s’imposava als pobles que conqueria, a vegades amb el pactisme i la submissió, altres mitjançant la violència més extrema. I a Sardenya vam actuar de les dues formes, però principalment amb la força, vist que els sards no estàveu disposats a sotmetre-us a un monarca extranger. És per això que els catalans no podem oblidar ni amagar l’altra cara de la moneda, que un dia vam estar un estat opressor, provocant el sofriment de els sards i sardes que van perdre la llibertat personal i la de la seva terra, la gent que va ser venuda com a esclaus a terres catalanes, els mil.lers de morts i les violències sense sentit… És un fet que els catalans no podem obviar, tal i com avui nosaltres mateixos reclamem memòria històrica pels crims del franquisme. Des d’aquí reclamo memòria històrica també per tots aquells sards i sardes que van sofrir i patir durant la llarga ocupació catalana de la seva terra!

Passem ara a conéixer breument com es va desenvolupar aquesta ocupació de Sardenya i la relació dels nostres pobles. Em centraré principalment en l’època de l’ocupació catalana, que aquí coneixeu més com aragonesa. De fet, el Regne d’Aragó i el Principat de Catalunya s’havien unit el segle XII i actuaven conjuntament, també en política exterior, celebrant-se Corts als dos territoris, als que després es va afegir el regne de València, d’ençà de la conquesta de Jaume I. Era Catalunya qui tirava de la Corona, privilegiada pel fet de tenir la Mediterrània, i això es pot comprovar a Sardenya en la documentació reial en català de l’època de l’ocupació. Una altra cosa és que en política exterior, participessin conjuntament aragonesos, i catalans del Principat de Catalunya, el Regne de València i el Regne de Mallorca, i així es pot comprovar si mirem els origens nobiliaris de moltes famílies arribades a Sardenya.

És per això que la meva breu exposició arribarà només fins a finals del segle XV, quan la Mediterrània passa a un segon terme i el declivi de la Corona catalanoaragonesa és ja imparable. Catalunya, tot i conservar la independència veura retallades cada cop més les seves llibertats a mans dels monarques castellans, especialment durant els segles XVI i XVII, per acabar perdent la seva llibertat i lleis el fatídic 1714. Sardenya tampoc gaudirà ja d’indepedència durant tots aquests segles, esdevenint moneda de canvi en el complicat món de la política europea.

La relació entre Sardenya i Catalunya es remonta possiblement a la prehistòria, quan els nostres pobles, al menys Catalunya, no tenien encara ni el seu nom. Ës coneguda la importància de les mines sardes i catalanes prehistòriques, i fins i tot hi ha qui estudia actualment material nuràgic trobat a les costes catalanes. Molt possiblement els íbers procedeixen d’un tronc comú amb els shardana i altres pobles del mar, tot i que al Principat de Catalunya no han  deixat un testimoniatge arqueològic com a Sardenya. Més semblant a la cultura nuràgica és la cultura dels talaiots de Menorca, on moltes construccions s’assemblen, amb unes altres dimensions, als nurag sards… En tot cas, els habitants dels nostres territoris fa tres o quatre mil anys que ja es coneixien, siguin on no els que van donar origen a les poblacions sardes i catalanes actuals.

Hem d’endinsar-nos ja en l’Alta Edat mitja per trobar referències de les relacions oficials entre Catalunya i Sardenya. Aquestes relacions es donaran ja entre els estaments nobiliaris dels nostres països: d’una banda entre el Judicat d’Arbarèe i d’altra pel llinatge nobiliari dels Cervera. Les relacions de parentiu seran múltiples: Per una part, una de les filles de Ponç II i Almodis (germana del monarca Ramon Berenguer IV), es casà amb Barisó I de Serra, jutge d’Arborea. En segon lloc, Hug de Cervera, el fill hereu de Ponç II i Almodis, es casà amb Ispella de Serra, germana del jutge Barisó. El seu fill, Hug Ponç de Cervera, heretà el vescomtat de Bas i el jutjat d’Arborea. Els seus successors ja no utilitzaren el cognom Cervera, però continuaren governant el jutjat d’Arborea durant diverses generacions. De fet, es diu que, molts anys després, la mateixa Lianora d’Arbarèe va néixer a Molins de Rei, una possessió del Jutge d’Arbarée.

Aquesta política d’aliances matrimonials era molt comú a Catalunya, on una bona part de territoris s’havien annexionat amb enllaços matrimonials i pactes de vasallatge. A poc a poc el Casal de Barcelona havia anat unint els petits i no tan petits comtats i vescomtats del nord de Catalunya. A partir d’aquí l’expansió catalana cap al sud, cap al nord i cap a la Mediterrània serà imparable, i aviat es produirà també la unió amb el regne d’Aragó.

Val a dir que els jutjats sards s’havien converit d’ençà de la desaparició de l’Imperi bizantí d’Orient en unes entitats independents, quatre en concret, per primer cop fora del domini de potències extrangeres. Això no obstant, les relacions internacionals estaven a l’ordre del dia, tan amb pisans i genovesos com amb catalans.

I Sardenya, quin paper hi juga aquí? Sardenya no havia estat mai un objectiu prioritari a conquerir, com es desprèn de les cròniques catalanes, però sí que havia estat escala de la ruta de les illes, fins a Sicília, Grècia i el confí més oriental. Tot i això, cal destacar que Jaume I es trobava emparentat amb els Jutges d’Arborea, i potser ja va ser per això que ja el 1267 va demanar l’infeudació de l’illa al papa Clement IV, sens dubte també per l’interès d’altres potències de l’època per l’illa. Però el Papa s’hi va negar.

Amb Pere el Gran no va augmentar molt l’interès català per l’illa, tot i que els Jutges d’Arborea encara eren vescomptes de Bas i mantenien molts contactes amb les seves possessions catalanes.

Finalment, Sardenya va ser concedida a la Corona d’Aragó el 1297 gràcies a les gestions diplomàtiques de Jaume II. El papa Bonifaci VIII va cedir els drets sobre Sardenya i Còrsega als catalans, encara que ho va fer en base a un antic document de donació que segles després es va descobrir que era fals. Aquesta infeudació, però, no comportava directament un canvi en la situació sarda, continuant les lluites de poder entre pisans, genovesos i el Jutge d’Arborea.

Però no serà fins el juny de 1323 que s’iniciarà un nou període en les relacions sardocatalanes. De fet, havien passat més de 25 anys des de la infeudació papal de Sardenya a la Corona catalana, i Catalunya encara no havia pres una decisió ferma, la qual cosa feia perillar el seu domini de l’illa davant altres adversaris potents. D’aquí l’obligació del sobirà català de defensar una de les illes que formaven el triangle mediterrani, tot i que les dificultats econòmiques de la Corona no ho aconsellaven.

La possessió de l’enclavament sard podia interessar als catalans per raons econòmiques i estratègiques ja que posseïa nombroses riqueses naturals (salines, mines de plata i corall); la producció agrícola (cereals) i ramadera (carn, cuirs, formatges) eren abundants; la situació geogràfica de l’enclau permetia controlar millor la navegació a la Mediterrània occidental, cosa que permetia guanyar posicions en les rutes marítimes cap al llevant mediterrani, on es feia el comerç més lucratiu; i de passada, la conquesta de Sardenya tenia altres avantatges, com guanyar mercats i enclavaments als competidors pisans i genovesos; suprimir una base del corsarisme; obtenir recursos complementaris per a l’erari reial i proporcionar terres i honors a la noblesa.

La conquesta va anar precedida d’intrigues diplomàtiques que van comportar la creació a l’illa d’una facció procatalana i l’esclat d’una sublevació popular antipisana. De fet, els Dòria del Logudoro i el Jutge d’Arborea hi van veure la possibilitat d’aconseguir beneficis materials i polítics, fins i tot una futura independència d’una Sardenya unificada.

S’ha parlat de la bona predisposició del Jutjat d’Arborea vers els catalans, però jo en tinc els meus dubtes. Després de segles d’ocupacions i d’haver aconseguit un govern plenament sard, el Jutge d’Arborea, per més relacions de parentiu que existissin, havia d’estar preocupat per una possible invasió de la gran potència de la Mediterrània: la Corona catalanoaragonesa. Més aviat fa l’impressió que els sards d’Arborea es van aliar als catalans quan els hi va interessar contra els pisans i genovesos, però sempre amb l’esperança d’expulsar-los,  tal i com van provar en diverses rebel.lions. En tot cas, la superioritat militar i organitzativa catalana, i els suports que rebia, va acabar fent fracassar a la llarga les ànsies d’independència dels sards i va portar una dura repressió a les seves terres.

LA INVASIÓ DE 1323

Aquesta primera campanya, com llegim en l’historiador sard Antonio Budroni, es va dirigir especialment contra les possessions dels pisans a Sardenya, aconseguint-se primer la rendició d’Esglésies i Càller, però amb la pèrdua de més de 12.000 homes per part dels invasors. La pau es va signar el juny-juliol de 1324, perdent els pisans el poder real a l’illa.   Així, segons la pau de Sanluri, els Dòria tenien el poder al Logudoro, Marià d’Arborea continuava governant les seves possessions, la Corona es quedava les salines de Càller i Esglésies i la resta de l’illa es repartia entre els nobles aragonesos i catalans. Aquest fet era un greuge molt gran pels sards, poc acostumats al sistema feudal propi de Catalunya.

La conquesta o ocupació de l’illa s’inicia l’onze d’abril de 1323, quan Ugone II d’Arborea obre les hostilitats contra Pisa, rebent el suport de moltes revoltes dels sards. La gran flota catalanoaragonesa de 300 embarcacions va desembarcar a Palmas, al Sulcis. Esglésiess caurà el 7 de febrer de 1324, després de set mesos de setge, iniciant-se la marxa cap a Càller que portarà a la conquesta de centres importants com Domusnovas (13 de  febrer). A finals de mes es donarà una de les batalles campals més importants de Sardenya, entre pisans i sards contra els catalano-aragonesos: la batalla de Lutocisterna .

En aquests primers enfrontaments els catalans van anar agafant poc a poc poder a l’illa davant la manifesta oposició dels potents sards-genovesos, forts principalment al Logudoro, i amb una política inicialment d’equilibri al els Arborea (període que concluirà l’octubre de 1353, amb la revolta de l’Alguer i la subsegüent guerra entre Marià IV i Pere el Cerimoniós).

LA BATALLA DE LUCOCISTERNA

Només va haver-hi dues batalles campals a Sardenya: la de Lutocisterna i la de Sanluri. Particularment, la de Lutocisterna va ser l’única batalla en línia que vegué dos exèrcits contraposats, el pisà i el català. Al capdavant dels dos exèrcits hi havia en Manfred de la Gherardesca, comte de Donaratico, a les ordres del qual hi havia 1000 cavallers alemanys, 200 de pisans i 500 entre soldats i ballesters, junt amb 200 cavallers sards de la ciutat de Terranova (Olbia). D’altra banda l’Infant Alfons al capdavant de 500 cavallers i 1000 infants. Els pisans, desembarcats des del 25 de febrer a la platja de maria Magdalena (Capoterra), es van dirigir en part cap a “Casteddu”, assetjat pels catalans que es trobaven a Bonaria. Un altre contingent va acampar a Decimo. Els catalans van partir de Selargius, a on havien acampat per intentar conquerir Casteddu. La part dels pisans acampada a Decimo descèn cap a Casteddu i inevitablement els dos exèrcits es troben pels voltants de Su Masu.

Tot just els dos exèrcits es veuen, es predisposen a batallar. Primer s’enfronta la cavalleria, després els soldats a peu, i els pisans i sards es veuen obligats a fugir cap a Casteddu. Una part d’ells va trobar la mort a l’estany enfontsant-se amb les seves pesades coïrasses. Després els catalans se situen al coll de Bonaria i posen el setge el Casteddu. Les tropes refugiades a dins Casteddu eren nombroses i ben armades i protegides, fins i tot amb artilleria alemana i italiana.

Si s’estudien les forces enfrontades en la batalla s’observa que eren força iguals en nombre i qualitat. Els pisans contaven amb molta ajuda alemana, dels quals es deia que eren els millors cavallers del món. Els catalans comptaven amb els Almogàvers, mercenaris amb una solvència en el camp de batalla fora de tot dubte.

Però, va ser un domini precari, permanentment amenaçat pels genovesos, que van anar prenent el relleu dels pisans en la lluita i que van obtenir el suport d’una part dels sards. Les revoltes van ser constants ja des de 1325. Aquestes resistències i l’interès estratègic de Sardenya en van forçar una completa ocupació militar, mentre els barons i els cavallers participants en la conquesta rebien compensacions territorials, i una minoria de nobles catalanoaragonesos ocupava els principals càrrecs de govern. L’espiral de resistència i repressió es complicà tant que, per a l’economia catalana, les pèrdues segurament van ser superiors als guanys. L’aferrissada resistencia sarda al domini català explica, per acabar, que s’adoptessin mesures repressives extremes com ara la reducció a l’esclavitud de no pocs rebels, i fins i tot de poblacions senceres.

Durant la segona meitat del segle XIV Sardenya va ser el lloc de lluita entre catalans, pisans, genovesos, i evidentment tota la població sarda, que era qui més directament patia les misèries de la guerra. Va ser cap a 1350 que la Corona catalana va prendre el predetermini de conquerir definitivament l’illa i aplacar les revoltes, sobretot arran de la rebel.lió del Jutge Marià IV d’Arborea. Al seu costat tenien als venecians, cada cop més preocupats per la bel.ligerància de Gènova.

No era una decisió estranya ja que sards i pisans, i també els Dòria de l’Alguer, no havien parat de revoltar-se d’ença que les tropes catalanoaragoneses van disminuir a l’illa. Finalment, i després de la batalla de Porto Conte, L’Alguer va caure en mans catalanes, però aquí començaven els problemes seriosos entre les catalans i el Jutjat d’Arborea, que des de sempre havia aspirat a posseir l’Alguer. Van ser tan seriosos, que tot just es va disminuir la guarnició militar els sards de l’Alguer, amb l’ajut de Marià, es van revoltar contra els catalans, revolta que es va extendre a tota l’illa (només Sàsser i Càller van quedar en mans catalanes la tardor de 1353).

Així, el mateix Pere el Cerimoniós va encapçalar la nova intervenció armada de 1354, amb la intenció de conquerir l’Alguer. La forta resistència, amb les tropes de Marià a Scala Piccada, i la malària van endarrerir la conquesta fins a novembre, quan es va signar una pau força avantatjosa per Marià d’Arborea.

Els sards algueresos que hi residien van ser expulsats, iniciant-se un dels períodes més foscos en la història de la ciutat i de Sardenya: la prohibició d’habitar a la ciutat a tothom qui no fos català, inclosos els sards. Es parla que alguns dels sards expulsats a l’Alguer van ser deportats a les Illes Balears.

El govern català sempre va tenir por d’un aixecament a l’interior de l’Alguer, ja que ben aviat les relacions amb els Arborea es van trencar i cada cop les milícies sardes van anar guanyant més posicions a tota Sardenya; aquest va ser un dels motius perquè no se’ls hi permetès la residència a l’interior de la ciutat, tot i que el repoblament no havial, i alguns d’ells eren d’una procedència dubtosa.

Coincideixo amb Budruni quan diu:

“La història no ha permès que els sards alliberessin la seva terra i construïssin el seu procés nacional alhora, tal com estaven fent la majoria d’estats europeus sota les grans monarquies. La mort d’Elionor i tres anys més tard la del seu fill Marià (V), la lluita per la judicatura que es va desencadenar, eren causa i efecte de la debilitat dels sards i aquesta, al seu torn,  del reforçament d’una represa dels catalanoaragonesos i dels seus objectius de conquesta.”

En tot cas, es van atorgar molts privilegis a les ciutats de l’Alguer i Càller, en detriment d’altres ciutats sardes; però tot i així, la vida hi va ser bastant miserable i aïllada pels pobladors.

Podem fer us salt ara tranquilament fins el 1408-1409, un any que marca la història catalana i sarda, i cap de les dues per bé. Pels sards, la pèrdua de la batalla de Sanluri va ser una fita negativa en les seves aspiracions independentistes; pels catalans, la mort de l’únic hereu del Casal de Barcelona i de retruc la introducció d’una dinastia castellana al tro català, fet que a la llarga, i després de moltes vicissituds acabarà també de fet amb la independència de la Corona catalanoaragonesa.

LA BATALLA DE SANLURI

El 30 de juny de 1409, al costat del poble de Sanluri (Seddori en llengua sarda), es van enfrontar l’exèrcit catalanoaragonés de Martí el Jove, Rei de Sícília i Infant d’Aragó, contra l’exèrcit sard del Jutjat d’Arborea, comanat pel francés Guillem III, vescomte de Narbona, últim jutge del Jutjat d’Arborea. L’exèrcit sard era numéricament superior però li mancava ensinistrament, sobretot en quant a les operacions en massa, i també no disposava d’un equipament tan preparat com l’exèrcit català.

Aquest exèrcit, després d’haver proveït de milícies el Castell de Vila d’Esglésies (Iglesias), es trobava aquarterat el juny de 1409 a la gran fortalesa de Sanluri (16 hectàrees de superfície), i al veí Castell de Monreale, és a dir, pels voltants del confí sud dels Arborea.

Al camp de batalla les tropes catalanes van sorprendre tàcticament els sards que van ser massacrats a S’Occidroxiu, així com els soldats i gent del castell de Sanluri  i també la gent del poble: va ser una veritable carniceria, mentre les tropes catalanes en van sortir bastant ben parades.

La batalla de Sanluri va ser realment una masacre inhumana, però la sort del Jutjat d’Arborea no era compromesa vist que les forces catalano-aragoneses no l’havien ocupat immediatament.  Desgraciadament, la presència d’un Jutge estranger per naixement, residència i interessos, va portar a la fi d’aquest: substancialment amb la batalla de Seddori; formalment, el 17 d’agost de 1420 amb la venda, per 100.000 florins, a Alfons el Magnànim dels propis drets sobirans. 

Es tanca així, després de 530 anys, el període judicial, que per les institucions jurídiques introduïdes relatives a les eleccions i parlament, i per l’afirmació de l’estatut individual va donar a Sardenya des de ben aviat un concepte modern d’Estat.

A partir d’aquesta data se succeiran altres monarques catalans i també s’aniran produint altres revoltes i accions armades contra els catalans, que mai se sentiran del tot tranquils, fins i tot expulsant altre cop el 1460 tots els “extrangers” de l’Alguer (evidentment, s’hi incloïen també els sards!). La revolta més destacable, i l’última de relleu, va ser la de 1470, quan Lleonard Alagó Arborea es va enfrontar al virrei català Carroç.  El govern català va decidir quedar-se definitivament les possessions dels Arborea per acabar d’una vegada per totes amb el record d’aquest llinatge, sinònim d’unitat nacional dels sards i de rebel.lió anticatalana a l’illa.

És difícil amb la llunyania dels segles jutjar l’ocupació catalana de Sardenya i com va afectar el seu futur històric. El que resta evident és que va suposar un gran fre, potser encara no superat, en la seva evolució com a poble autònom, ja el procés unificador iniciat dels dels Jutjats, especialment des del d’Arborea, va quedar totalment escapçat. Però sí que va quedar clar, potser per primer cop en la història, que la nació sarda s’unia quan calia fer front a un ocupant; l’època dels Jutjats havia deixat una llavor que ja mai més desapareixeria…. El que sí que queda clar és el llarg patiment durant més de dos segles del poble sard, doncs va ser un enorme camp de batalla; només una dada: en poc més d’un segle d’ocupació catalana, la població va disminuir dràstricament i van desaparèixer molts pobles.

La  conquesta de Sardenya també va acabar suposant un gran daltabaix a tots els nivells per Catalunya. Per una part, les despeses nombrosíssimes de les famílies importants les van acabar afectant; d’altre, la mort de l’hereu de Martí l’Humà extinguia el Casal de Barcelona i obria les portes a l’entrada d’una dinastia castellana, els Antequera, arran del compromís de Casp de 1412.

I ja per acabar, cal destacar que a nivell cultural, la cultura catalana no va poder penetrar a la societat sarda i va quedar limitada a les poques colònies catalanes. La imposició en molts caos de lleis i entitats forànies, o de nover formes de possessió de la terra, així com una nova llengua, no va fer canviar tant una societat que havia anat evolucionant a la seva manera ja des de la desaparició de l’Imperi romà. Evidentment, es vulgui o no, el contacte entre tots dos pobles va produir un intercanvi a tots nivells en ambdòs sentits, i va deixar rastres en la llengua,en la gastronomia i en molts altres camps. Però el mode de viure i d’entendre la vida als pobles de Sardenya va continuar la seva evolució autònoma, suportant l’ocupació catalana de mala gana com tantes altres ocupacions havia soportat i soportaria el poble sard.

Jordi Saumell i Gassó (2010)

 BIBLIOGRAFIA

Text original en italià de Alberto Villa Santa extret de la web del Proloco de Seddori (Sanluri)

Le Lannou, Maurice. Pastori e contadini di Sardegna. Cagliari: 1979, Edizioni della Torre.

Casula, F.C. La Sardenya catalano-aragonesa. Perfil històric. Barcelona: 1985, Rafael Dalmau

Budroni, Antonio. Breu història de l’Alguer. Barcelona: 2010, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

DD.AA. Cultura sarda del Trecento fra la Catalogna e l’Arborea. Mógoro: 2005, Arxiu de Tradicions.

Meloni, Giuseppe. La conquista della sardegna nelle cronache catalane. Nuoro: 1999, Ilisso Edizioni.

INSULA, Quaderno di cultura sarda. Num. 2, desembre 2007. Cagliari: 2007, Edizioni del Parteolla.

Farinelli, M.A. El feixisme a l’Alguer. Barcelona: 2010, Angle Editorial.

Per arribar-hi cal obrir una tanca de bestiar i creuar uns camps de pastura, res de complicat. Només cal anar en compte amb un cavall que pastura llirement per la zona i que és un ferm defensor de l’ermita: a mi se’m va encarar i vaig haver de marxar ràpidament per la seva cara de pocs amics;  no li puc retreure res, m’havia colat en el seu territori!

Es pensa que la seva construcció es remunta al segle XII, sobretot per la seva estructura i perquè a l’nterior s’hi va trobar un segell del Judike de Torres (1147-1186) Barisó II, que potser en origen formava part dels pergamins de consagració de l’església. Així doncs, es pensa que es pot datar a la segona meitat del segle XII, tot i que posteriorment se’n van utilitzar part dels seus materials per la construcció de l’església de Rebeccu. Posteriorment, el 1982 una restauració va arranjar el cantó sud i el sostre de fusta.

La planta és d’una sola nau amb àbside orientat a l’est. El parament originari és amb pedra calcàrea de mida mitjana, amb algunes pedres també de pedra basàltica, el que li dóna aquest aspecte original bicromàtic. A la façana, coronada per un campanar d’espadanya, el portal és arquitravat i a sobre soporta una roseta.

El poble medieval de Rebeccu

Rebeccu es troba en un esperó rocós amb vistes a l’altiplà de Campeda, sobre els cons de volcans extints que caracteritzen aquesta zona de Meilogu i la plana de Santa Llúcia, una regió habitada des de fa segles. Segons la tradició és més antic que Bonorva, tot i que només el trobem citat des del segle XIV, mentre que Bonorva es cita per primera vegada al segle XII i XIII. El poble, a l’edat mitjana va ser la capital de la curatoria, és a dir, un centre important, mentre que avui és troba deshabitat, però conserva l’estructura original gairebé sense canvis, amb els pintorescos carrerons tallats a la pedra calcària al capdemunt d’un coll de més de 400 metres d’alçada.

Com va escriure G. Deriu en el text “L’insediamento umano medioevale nella Curatoria di Costa de Addes, Sassari, 2000”, les fonts orals ens diuen que: “Fa molt de temps, quan encara no existia Bonorva, Rebeccu era una gran ciutat , situada al camp de Santa Llúcia. Aquesta ciutat, que posseïa, a part de l’església parroquial de Santa Giulia, la de Sant Llorenç, S. Andrea i Santa Victòria, s’estenia als peus del seu castell. Va viure al castell el Rei de Rebeccu i la seva filla Donore. La gent de Rebeccu li tenia molta por a la feia, ja que deien que era una bruixa i feia sortilegis, i van obligar al rei a condemnar-la a l’exili. Abans de marxar va enviar una maledicció als rebequesos, dient-lis que el poble mai podria tenir més de trenta cases, apareixent també aviat el  flagell de la malària i despoblant-se la ciutat. Per salvar-se del perill dels brots freqüents de la malaltia mortal molts residents es van refugiar a la ciutat de Muristene, transport els materials per reconstruir les seves llars i allà, a l’església de Santa Vittoria, els rebequesos van fundar Bonorva. La poca gent que es va quedar a Rebeccu, agrupats al voltant de Santa Giulia, van reedificar el poble en l’actual petit replà calcari, a mitja pujada de Su Monte, per protegir-se de la febre palúdica de la plana de Santa Llúcia. En record de la maledicció de Donore, només es van fer trenta cases, per por que no s’enfonsés tot el poble.  I la gent que va anar arribant, com que no podia construir-s’hi cases, van acabar anant a viure a Bonorva, i poc a poc es van anar fent els amos de les fèrtils planes de Santa Llúcia que abans només pertenyien a la gent de Rebeccu.

Més enllà de la llegenda, avui en dia Rebeccu ha estat restaurada amb dubtós gust i el regust medieval pràcticament ha desaparegut dels seus carrers. Només un Festival de Cinema, i alguns autocars de turistes, recorden alguns dies a l’any el moviment i la vida que segles endarrera s’hi devia produir. 

http://www.sardegnacultura.it/j/v/253?s=17784&v=2&c=2488&c1=2126&t=1

http://www.marellagiovannelli.com/articoli/lincantoperdutodirebeccu.php

Un Festival, el TERRAS SORRIS – TERRES GERMANES l’Acollida esdevé Musica i poesia, on es podrà gaudir de cants populars sards, corsos i catalans, recitals de poesia, de guitarra i de cant, flamenc i altres dances,  i xerrades sobre etnomusicologia i d’història i pagesia, amb vistes a la preciosa Jara de Gesturi des de l’Antic Convent de Genoni.

Personalment, participaré en el Festival com a conferenciant amb una xerrada d’història sobre l’ocupació catalana de Sardenya i les relacions antigues entre el poble sard i català, i una altra sobre el treball de la terra a Sardenya i Catalunya, en aquells temps en què tot requeria un gran esforç humà. Per a tots aquells que no hi podeu assistir personalment, podreu anar disfrutant del contingut del FESTIVAL a TERRASARDA.CAT. I per a tots els que tingueu la sort de poder passar uns dies de relax a Sardenya, espero veure-us a Genoni! De moment, una representació de quatre coponencs, amb l’Alcalde al capdavant, ja ho té tot a punt per anar cap a Genoni!

Festival Terras Sorris – Terres Germanes – l’Acollida esdevé Musica i poesia

Festival que se celebrarà al poble de Genoni, del 18 al 20 d’agost de 2010, on s’hi podran veure exhibicions vàries d’artistes e altres exponents de la cultura i l’art, provinents de Catalunya, Còrsega, l’Estat Espanyol i Sardenya.

La direcció artística és a càrrec de Gisella Vacca, l’organització corre a càrrec del Cor Santa Barbara de Genoni i amb el patrocini de l’Ajuntament de Genoni.Hi participaran:

CATALUNYA

Isabel Iborra (cantant)

Roser Iborra (poetessa)

Josep Riera (poeta)

Jordi Saumell (historiador)

VICUS (grup vocal-musical-poètic).

CÒRSEGA

U Ponticellu (Grup femení de polifonia corsa)

SARDENYA

Ignazio Cadeddu (músic)

Cor Santa Bàrbara de Genoni

Marco Lutzu (Etnomusicòleg, músic)

Enrico Piredda (músic)

Anna Cristina Serra (poetessa)

Gisella Vacca (cantant, actriu, directora)

ESTAT ESPANYOL

Aina Núñez (ballarina)

PROGRAMA

Dimecres 18 d’agost

18:00 Inaguració a l’Antic Convent. Tot seguit: concert de música sarda amb guitarra d’Ignazio Caddedu

19:00 Església de la mare de Déu del Sagrat Cor – Concert de cants religiosos corsos a càrrec del grup U Ponticellu

20:00 Antic Convent – La història que ens uneix: xerrada amb Jordi Saumell. Tot seguit: Antics cants catalans amb Isabel Iborra.

22:00 Anfiteatre Antic Convent – Recital TERRAS SORRIS- TERRES GERMANES, amb veu de Gisella Vacca i guitarra de Marco Lutzu.

Dijous 19 d’agost

18:00 Antic Convent – Flors: trobada amb Roser Iborra

19:00 Església de la Mare de Déu del Sagrat Cor – Concert del cor Santa Bàrbara de Genoni.

20:00 Antic Convent – Músiques Germanes: xerrada amb Marco Lutzu. A continuació: flamenc amb Aina Núñez.

22:00 Anfiteatre Antic Convent – Recital Pell i Paraula, pel grup català VICUS.

Divendres 20 d’agost

18:00 Antic Convent – La llengua dels poetes: trobada amb Roser Iborra, Josep Riera e Anna Cristina Serra, amb la participació del grup VICUS.

19:00 Església de la Mare de Déu del Sagrat Cor – Concerts de cants populars corsos amb el grup U Ponticellu

20:00 Antic Convent – El treball que ens uneix: xerrada a càrrec de Jordi Saumell. A continuació: antics cants catalans a càrrec de Isabel Iborra.22:00 Anfiteatre Antic Convent – Soñando España – Aina Núñez (dança), Enrico Piredda (guitarra) i Gisella Vacca (veu).

Aquest passat maig en una visita que feia pels poblets que es troben al voltant de Sa Jara de Gesturi em vaig desviar cap a Làconi, un poble d’uns 2.500 habitants, situat a l’altiplà calcari més gran de Sardenya, a la regió històrica del Sarcidano. El que havia de ser només una visita per fer benzina em va portar sorpreses molt agradables. Arreserat sota una cinglera plena de boscos, i amb unes bones vistes sobre la regió, Làconi pretèn ser un poble de muntanya turísitic sense arribar a aconseguir-ho, tot i els nombrosos atractius que té: el palau Aymerich, el castell medieval dins l’exhuberant parc urbà del mateix nom, el Museu dels Menhirs o el record constant al nadiu Sant Ignasi, juntament amb un entorn envejable fan de Làconi un poble molt interessant. Hi ha diversos restaurants al llarg del carrer principal, alguns d’ells oberts tot l’any. Vaig anar a dinar a l’ Hotel-Restaurant Le Magnolie que oferia un menú turísitic de 12 euros, que és on normalment no aniria; de menú on triar no n’hi havia, però el menjar era força correcte i el preu, el que deien. M’acompanyaven, com sempre a Sardenya, una colla de tres motoristes alemanys i un parell d’homes del poble. Pocs menús i poques habitacions plenes a l’interior de Sardenya en temporada baixa!

Des de dins del mateix poble, sobretot des del Parc Aymerich, podeu iniciar diverses rutes a peu que us portaran als racons més amagats de les 22 hectàrees del Parc i de les muntanyes veïnes més representatives, que en són unes quantes i totes recobertes de bosc. Val la pena perdre’s una mica pel poble i recórrer els seus carrers per finalitzar la visita, si volem, a les restes del castell d’un castell medieval molt destacable que es troba a l’interior de l’esmentat parc i que va ser habitat des del segle XVIII per una família d’origen català, els Aymerich. Bona visita!.

CONNÒSCHERE LÀCONI – CONÈIXER LÀCONI

(Cartell informatiu de l’Ajuntament de L’aconi)

Ben’enius a Làconi!

S’ abisita a Làconi est ocasione de ispàssiu e richesa culturali. Logu sceberau de tempus antigu po bellesa e àiri sana, bantat su Boschetto (Parcu Aymerich) ci imprassat sa’idda cun 22 èttaros de boscu, àndalas e arrius. In a intru, caminus trasossos e abba frisca de funtanas acumpàngiant cini dd’abisitat, in mesu de matas, erbas e arrastus de s’Edadi ‘e Mesu.

Passilandu in s’imperdau de sa ‘idda si podet lòmpere a sa domo de Santu Franàtziu, su para poborittu ci est nàsciu e pesau inoxe, ma est veneradu in totu sa Sardigna.

Prus a in antis, s’agatat su Palàtziu Aymerich una domo de s’ottoxentos, fabricada de Gaetano Cima, de su 1846 a su 2000 est istada dimora de is marchesos de Làconi. Is aposentos de su pianu e’pitzu, decoraus cun paperis francesos,  ant arriciu in cussus annus, reis,  viagiantis e gente de contu. Como su Palàtziu est torradu a nou e acchistit su Museu Menhir, a uba si podent biara 40 istàtuas de perda ci amostant is primas  pintaduras fatas de is òminis antigus.

Marco Meloni

Benvinguts a Làconi

La visita a Làconi és una bona ocasió per l’esbarjo i la riquesa cultural. Lloc escollit des de temps antics per la seva bellesa i aire sa, gaudeix del Bosquet (Parc Aymerich) que abraça el poble amb 22 hectàrees de bosc, corriols i rius. A l’interior, camins i aigua fresca de fonts acompanyen qui el visita,  entremig d’arbres, plantes i restes de l’Edat medieval.

Passejant pels carrers empedrats del poble s’arriba a la casa de Sant Ignasi, el pare pobre que va néixer i es va criar aquí, tot i que és venerat a tota sardenya. Abans trobem el Palau Aymerich, una casa del Vuit-cents, construïda per Gaetano Cima, i que entre 1846 i el 2000 ha estat la vivenda dels marquesos de Làconi. Les estances de la planta superior, decorades amb papers francesos, han allotjat en aquests anys reis, viatgers i altre gent. Ara el Palau s’ha restaurat i allotja el Museu menhir, a on es pdoen veure 40 estàtues de pedra que mostren les primeres pintures fetes pels homes antics.

Traducció al català de Jordi Saumell

El castell medieval de Làconi

Les restes del castell de Làconi es troben avui en dia a l’interior del Parc Aymerich i són realment destacables, si les comparem amb el que queda d’altres castells medievals a Sardenya. S’han fet diverses excavacions que han posat al descobert nombroses modificacions al llarg dels segles medievals i moderns, fet que fa més difícil compendre’l correctament.

Es pot individualitzar un edifici més antic, de planta rectangular, atravessat per un passatge amb volta de canó i precedit per una entrada amb volta ogival. Al cantró dret del passatge hi ha un mur amb un epígraf, no del tot descifrat i que parla de la presència d’una porta i esmenta la data de 1053. És possible que la pedra pertanyés a un altre edifici i es reaprofités, ja que les estructures semblen del segle XII.

Al costat d’aquesta mena de torre s’erigeix el castell, residència de la família Aymerich, marquesos de Làconi des del segle XVIII. Es troba format per una ampla sala a planta rectangular, al perímetre de la qual s’obren diverses finestres treballades d’estil gòtic-català.

http://www.sardegnacultura.it/j/v/253?s=17925&v=2&c=2488&c1=2125&t=1

http://www.comune.laconi.or.it/home.php?lang=ita&inc=contenuti&id=58

El nurag Gorropu sorgeix sobre un esperó rocós situat al sud-oest de les gorgues homònimes. Un nurag monotorre domina l’emplaçament, al l’interior del qual és impossible accedir per l’ensorrament de la part superior. En tot cas, conserva encara una alçada considerable.

L’emplaçament es troba fortificat al seu costat sud, mentre el costat oposat es troba protegit per una muralla megalítica de grans dimensions, molt ben conservada, amb una alçada d’uns 3 metres. A l’interior de l’emplaçament es troben diverses construccions de planta quadrangular que formen diversos ambients.

A prop, a l’interior del bosc que hi ha entre aquest nurag i el Mereu, es poden trobar diverses cabanes circulars d’època nuràgica, que són les restes d’un vilatge conegut com Presentu Tortu, ben protegit pels dos nurags, ben situats per protegir els accessos al territori. Des del Gorropu es gaudeix d’una increïble vista sobre les gorgues de Gorropu (formades pel riu Titione i una de les més profundes d’Europa) i dels boscos del Supramonte d’Orgòsolo.

Extret de http://www.ilportalesardo.it/archeo/nuorgosolo4.htm

Aquí hi podeu trobar un trekking interessant:

http://www.trekkinginsardegna.it/p_nuraghe_gorropu/nuraghe_gorropu.htm