terrasarda.cat

Frùmini Majori i el Temple d’Antas

Normalment a TERRASARDA.CAT es tracten llocs i temes de Sardenya que hem conegut directament; a la zona de Fluminimaggiore no hi hem estat mai, però ens ha cridat l’atenció fent un cop d’ull a la web de STAR UNO, una empresa de serveis turístics que , a banda d’organitzar excursions, gestiona el museu etnogràfic “Antico mulino ad acqua Licheri” i l’àrea arqueològica del temple d’Antas.

EL POBLE I TERRITORI DE FRÙMINI MAJORI

Fluminimaggiore se situa en un dels territoris més antics d’Europa, on es troba representada la història geològica de la terra entre els 570 i els 290 mil.lions d’anys. És una zona de Sardenya amb una gran varietat de paisatges de gran bellesa. Té poc més de 3.000 habitants i es troba a la zona del Sulcis-Iglesiente, pertanyent a la província de Carbonia-Iglesias

El litoral encara es troba intacte i verge, incloent una platja amb sorra de color daurat de prop de tres km., envoltada de caletes rocoses i penyasegats; darrera, ja cap a l’interior, trobem una zona de dunes força destacable.

Un ampli massis calcàri, ple de sorgents càrstiques perennes, aspre i irregular i amb una vegetació mediterrània destacable, amb força endemismes. Aquestes muntanyes càrstiques han generat multitud de grutes, a destacar la de Su Mannau, actualment visitable en part.

Les muntanyes de l’interior arriben als 1000 metres a punta Lisone i Nestru (de la serra de Monte Linas), i es barregen en un paisatge treballat per l’home des de fa centúries, que aprofita l’àmplia vall del Riu Mannu fins a la seva desembocadura al mar.

A nivell històric i arqueològic el terme de Fluminimaggiore ofereix una gran varietat: des del molí del segle XVIII aprofitat com a Museu etnogràfic, fins al Temple d’Antas, passant per pedreres i carreteres romanes o pels inexcusables nuraghe.

L’ÀREA ARQUEOLÒGICA D’ANTAS

Habitada ja des d’abans de l’època nuràgica, va despertar l’interès tan de cartaginesos com de romans per les seves riqueses minerals, sobretot plom i ferro. La riquesa arqueològica del jaciment (en gran part encara per excavar i estudiar) abasta des del Bronze Final al tercer segle de l’actual era.

La primera ocupació humana de la zona és del Bronze Final (1.200-900 a.C.), de la qual trobem restes ceràmiques, anells de bronze i restes òssies trobades a uns quaranta metres del temple romà. En canvi, són datables de l’Edat del Ferro (s. IX-VIII a.C.) les tres tobes de pou descobertes prop del temple. Són fosses circulars , de les quals dues contenen individus inhumats i una altra sembla un cenotafi, o sigui un monument a algun personatge il.lustre. S’hi han trobat perles de bronze, or, cristall de roca, un vas d’argent laminat en or, una estatueta de bronze… L’estatueta representa un individu amb la mà alçada en gest de benedicció, la mà esquerra amb una llança i el cap recobert amb un casc. Es diu que potser és la més antiga representació del Sardus Pater.

Anteriorment al Temple Romà hi va haver un Temple Púnic, que continuava amb l’adoració nuràgica a Sid Addir (pels cartaginesos Sid Addir Babai). Segons els restes que trobem, principalment sota les escales d’accés al temple, la primera fase de construcció cartaginesa se situa cap al 500 a.C.; posteriorment, cap a l’any 300 a.C. hi va haver-hi un seguit de reformes que van afectar principalment l’aspecte extern del Temple. S’han trobat bastantes incripcions d’adoració a la divinitat pels voltants.

El temple púnic es va edificar a l’extremitat del promontori de Conca s’Omu, amb orientació de sud-est a nord-oest, amb una gran escalinata d’accés. Va ser quasi totalment destruït en època d’August (27 a.C. – 14 a.C.) per construir el temple romà.

El Temple d’Antas va ser redescobert pel militar/viatger La Marmora el 1836 i reconstruït el 1969 per l’arqueòleg Barreca. Es distribueix longitudinalment en tres parts: la pronau, la cel.la i l’abyton bipartit. La façana és a tretrastil i es presenta amb quatre columnes frontals i dues de laterals. Les columnes, d’uns 8 metres d’alçada, soporten capitells d’estil jònic. El terra de la cambra, a la qual s’hi podia accedir per dos accessos laterals, encara manté una part del mosaic amb vores negres; a la part sacra del temple, l’adyton, sobren dues petites basses impermeabilitzades per les cerimònies de purificació. A la part final del temple segurament s’hi trobava l’estàtua del Sardus Pater, de la qual només s’ha trobat un dit de la mà que ens indica aproximadament que l’estàtua feia uns 3 metres d’alçada. Originàriament el temple es trobava coronat per un frontó triangular i una coberta amb teules planes. Cal detacar diverses troballes votives: estàtues de bronze, llances de ferro i un miler de monedes…

El frontó del temple, a l’epistil, ens diu la data no de la fundació però si d’una restauració de 213-217 a.C., en època de Cèsar Marc Aureli August. En tot cas, l’adoració del Deu Saudus Pater babai es remonta, com a mínim, a l’època nuràgica (Sid Addir) i desapareixerà amb l’implantació al segle IV del cristianisme.

D’època romana trobem també per la zona una pedrera que va ser utilitzada per la construcció del Temple amb roca calcària i d’una antiga via romana, o potser més antiga, que conduïa a la cova Su Mannau.

EL MUSEU ETNOGRÀFIC “ANTIC MOLÍ D’AIGUA LICHERI”

La importància de l’aigua i dels molins a Sardenya és inqüestionable, i se’n troben arreu. El de Frùmini Majori, del segle XVIII (com bona part dels molins construïts, per exple, a Copons o Veciana, a la comarca de l’Anoia), ha estat restaurat per aprofitar-se com a Museu etnogràfic.

El recorregut pel Museu s’endinsa en les diferents fases productives del gra mitjançant deu sales diferenciades on podrem conèixer alguns aspectes de la cultura popular sarda, del cicle de la vida lligada a la terra.