L’església de Sant Pere de Zuri (Ghilarza, Sardenya)
A Sardenya, després de l’any mil, i contemporàniament a un cert renaixement comercial i cultural, principalment a causa de la penetració del monaquisme a través dels benedictins, victorians i altres ordres, i amb l’arribada de la cultura romanica, hi va haver un gran despertar artístic que va conduir a la construcció de molts edificis religiosos. Monjos – arquitectes, constructors d’esglésies, va contribuir a la formació i expansió de l’art romànic i mestres de gran qualitat van operar a tot el territori sard.
L’església de San Pere de Zuri es troba a la perifèria del nou poble de Zuri. Als anys vint del segle pasat l’església i el poble van ser traslladats del seu lloc originari, a les ribes del riu Tirso, cap a la muntanya degut a la construcció de l’immens pantà Omodeo. Per tant, avui en dia es troba descontextualitzada respecte al seu lloc històric.
L’església de Sant Pere Apòstol es troba entre els monuments més significatius de l’arquitectura medieval sarda. És una dels pocs edificis dels quals coneixem el nom de l’autor, gràcies a un epígraf que es troba a l’església. La curiositat i suggestió de l’edifici ve donada principalment pel material constructiu, andesita vermella de les pedreres de l’altiplà de Ghilarza, pel curiós campanar i pels diversos relleus i escultures principalment a la façana.
La construcció, com diu un epígraf de la façana, es remonta al 1291 i es deu al mestre Anselmo da Como i a la promotora, l’abadessa de Lacon. L’església pertanyia a la curatoria di Guilcier, dins el Jutjat d’Arbarèe, en una època d’esplendor durant el govern de Marià II d’Arbarèe. La seva tipologia s’inscriu dins el romànic llombard i ja s’hi denoten traces del gòtic naixent a l’epoca. La proporció dels espais a la planta d’una sola nau, de 34 metres de llarg, la diferencien d’altres esglésies de l’època.
La façana té un sòcol a mitja alçada en tot el seu perímetre que la divideix en dos meitats clarament diferenciada. La part inferior es divideix en tres espais amb arcs de mig punt, trobant-se el portal d’accés en el central. Bisells i brancals estan treballats per l’interior per un fris en espiral, i llindes i brancals estan decorades amb figures antropomorfes i zoomorfes. Destaquen uns motius situads entre el costat dret i l’absis on es representa una escena del ball sard tradicional, segurament la més antiga que existeix.
L’àbside semioctogonal gòtica va ser substituït al segle XIV per un de semicircular gòtic d’estil català del qual en queda una pilastra amb capitell amb motius florals. Aquesta és la primera gran reforma de l’església. El gran campanar es va afegir després de 1504. Després vindran altres reformes fins al seu trasllat el primer quart del segle passat.
Traducció al català de Jordi Saumell i Gassó, de les següents fonts:
http://www.sardegnacultura.it/documenti/7_46_20060301111154.pdf
Recentment s’ha publicat el llibre “San Pietro di Zuri” de Carlo Ani (Iskra)
Comments