Per terres de la Conca de Barbera: Pontils i el Montclar
La Conca de Barberà, la Segarra o l’Anoia són comarques de la Catalunya interior que tot i no tenir muntanyes de gran alçada, amaguen racons i paisatges que no desmereixen en res altres racons de Catalunya.
Ara fa uns quants dies vam anar a fer una petita ruta per un dels sostres de la Conca de Barberà, el Montclar, una muntanya que destaca a la zona amb les restes d’un castell i una ermita al seu cim. Una passejada no massa complicada i molt recomanable que us endinsarà des del poble de Pontils a una zona encara no massa transitada i amb molta història a les esquenes.
La ruta que ara us oferim i la informació sobre el castell de Montclar l’ha editat el Consell Comarcal de la Conca de Barbera i és més o menys la que nosaltres vam seguir i la més habitual. Personalment, destacaria els espais idil.lics que ens ofereix la riera de Biure d’ençà la resclosa de Pontils, o les vistes tan extenses i connectades amb altres castells de la comarca que tenim des del Montclar, gairebé sense cap molí que ens destorbi.
Pontils (550 m). Partim de la plaça Major, situada a recer de l’església gòtica de la Nativitat de la Mare de Déu i envoltada de cases amb pedrissos que conviden al repòs. Anem cap al nord pel carrer Major i passem per davant la portalada romànica de l’església. El carrer s’acaba davant d’una típica masia catalana, llavors girem a l’esquerra, entre aquesta i un magatzem de formigó. Continuem per la vora del marge per un viarany que s’enfila cap al turó del Castellot. Fem una giragonsa i anem a tocar del dipòsit d’aigua del poble. A mà esquerra ens queden uns prats on pasturen vaques. La muntanya està ocupada per bosc de pins i roures.
Bifurcació. Continuem cap al NW, per la sendera de l’esquerra. Hem d’obrir, i tornar a tancar, el filat elèctric. Som dintre el domini de les vaques. La branca de sender de la dreta puja cap al cementiri i les restes del castell de Pontils. Si volem arribar-nos-hi, l’hem de seguir fins al davant de la porta del fossar. Allà traspassarem dos filats i agafarem un corriol pujadís en direcció nord que, en qüestió de 10 minuts escassos, ens durà fins al cim del turó del Castellot (645 m) on es troben escampades, pel mig de l’arbrat, les restes del castell de Pontils. Des de dalt gaudirem d’una vista superba i ens adonarem de la posició estratègica d’aquesta fortificació. El descens fins a la bifurcació és pel mateix sender de pujada.
El castell de Pontils s’esmenta ja a finals del segle X. Es troba situat a sobre del turó del Castellot des d’on controla el pas estratègic de l’estret del Gaià, l’únic camí natural –a part del coll de Cabra- entre el Camp de Tarragona i la Baixa Segarra. Té comunicació visual amb els castells de Queralt, Santa Coloma, Santa Perpètua, Montclar i Montagut.
Pas del crestall carener. El corriol s’ha enfilat una mica per superar l’estret del riuet de Biure, que veiem a sota els peus. La resclosa provoca dos bells tolls i un bonic saltant d’aigua. Continuem planejant una mica i aviat descendim fins al llit del riuet.
Riuet de Biure, camí carreter. Hem arribat a tocar del minso cabal del torrent de Biure. Trobem un camí carreter, un xic desdibuixat, el qual seguim cap a la dreta (SW), contra corrent. Aigües avall arriba fins a la resclosa, a tan sols dos minuts. Val la pena d’anar-la a veure, perquè l’indret és d’una bellesa paradisíaca.
Tanca de filferro. La creuem i continuem pel mateix camí, ara molt més fressat.
Riuet de Biure. El traspassem a gual per damunt d’unes pedres. Uns metres més endavant deixem a la dreta un braç de camí que torna a creuar el rierol. També a la dreta, dalt la muntanya, hi veiem la masia de cal Tous.
Cruïlla de pistes (569 m). Agafem el camí del mig, anomenat de les Torres, cap al sud-oest. Es remunta, contracorrent, el torrent de Sant Miquel per l’obaga. La pista d’enfront, que segueix per la vora de l’aigua, va a trobar la carretera de Biure. La de més a l’esquerra se’n va cap a les parades de sembrat del Clot del Trumfo. Anem encarats a la mola de conglomerat del Montclar, entre camps de sembradura i clapes de bosc. Fets tres-cents metres passem a tocar d’un petit aixopluc i dos-cents metres més enllà, deixem a l’esquerra l’entrador a una parada.
Derivació. Decantem per la pista de la dreta i abandonem la de l’esquerra. A l’altre vessant del torrent, sobre un turó, ens vigilen les restes del mas Querol.
Bifurcació. Seguim pujant per la dreta, ara de manera més decidida. Som molt a la vora del llit del torrent. Al cap de dos-cents metres mal comptats trobem, a la dreta, un camí poc marcat que duu a una pallissa. La pista serpenteja i s’emparra per la clotada cada vegada més estreta. A mesura que avancem el bosc va guanyant terreny als conreus
Collet de Sant Miquel (774 m). Pista travessera. Ens incorporem a aquesta pista cap a la dreta, nord-oest, de cara al rocam.
Esplanada. La pista acaba en una esplanada. Continuem pel viarany que neix allí mateix i es dirigeix cap al nord tot plantant cara a la muntanya que se’ns presenta esquerpa. El senderó, molt sàviament, supera el cingle dels contraforts del Montclar per un pas de grau molt aeri, però sense cap dificultat ni perill per al caminant.
El terra és de conglomerat descompost i solament hi creixen mates baixes, de soques recargolades per les inclemències del temps, de boix, savina, garric, romaní…, i diminuts roures i pins, que cobreixen, allà on la duresa de la roca els permet arrelar, les parts més elevades de la muntanya.
Sender de la carena (932 m). Cap a la dreta, enfront, s’arriba al castell i l’ermita de Sant Miquel de Montclar, que tenim a un cop de pedra. Per l’esquerra anem al cim del Montclar on hi ha el vèrtex geodèsic. Tenim als peus la clotada de Sant Miquel, més enllà la vall de Sant Magí de la Brufaganya i al seu darrere una bonica estampa de les muntanyes de Montserrat.
Ermita i castell de Sant Miquel de Montclar (947 m). Continuem pel sender cap al nord i ens trobem les restes del castell i l’ermita restaurada. Aquest corriol segueix carenejant fins a un collet on es divideix cap a Biure i, pel coll de Puig de Gaig, cap a Montbrió de la Marca i Vallverd.
Cim del Montclar (948 m). El corriol s’acaba al mateix vèrtex barrat pels espadats.
A partir del cim nosaltres vam descendir per un corriol carener que de cop i volta descén amb força cap a la dreta, deixant a l’esquerra, una mica lluny i no a la vista, el poble de Biure. D’aquí seguim en direcció a una gran masia recentment restaurada, i en poca estona tornem a ser a llit de la riera de Biure. Aquest cop la seguim fins a una preciosa resclosa, amb salt d’aigua i toll inclosos, ja a pocs centenars de metres del poble de Pontils.
CASTELL DE MONTCLAR
De l’antic castell del Montclar, edificat ja a principis del segle XI, tan sols en resta la fonamentació d’una torre circular. A causa de la fàcil erosió del sòl de conglomerat de la serra no s’ha conservat cap altra de les dependències que devia tenir.
Ermita de Sant Miquel de Montclar. Es tracta d’una petita església romànica, segurament la mateixa que posseïa el castell, d’una sola nau amb coberta de volta de creueria, absis semicircular a llevant i campanar de cadireta als peus de la nau. Es troba situada enmig de la carena del Montclar i dedicada, com gairebé totes les esglésies dels castells de la Reconquesta, a Sant Miquel. Ha sofert diverses modificacions i darrerament ha estat restaurada.
De l’ermita s’expliquen moltes històries i llegendes. Una d’elles diu que: tocant a l’altar hi havia una famosa llàntia en la qual mentre es deia la missa major hi ficaven l’oli. El que cremava durant la missa tenia la virtut de curar la sordera a la primera untada. També es conta que sota l’esglesiola, per la banda de Pontils, hi ha un petit solc en l’espadat anomenat la Relliscada de Sant Miquel.
Hom diu que és un senyal de la ferradura del cavall que duia el sant, el qual s’estava a la capella del castell de Queralt i, com que no volia romandre-hi, en fugí fent un salt, per damunt de la vall del Gaià, i anà a petar de potes contra el cingle del Montclar. Cada d’any pels volts de Sant Miquel, el vuit de maig, s’hi celebra un aplec on acudeixen veïns dels pobles del voltant i pugen el sant en romeria.
Des del cim del Montclar, el més al sud de l’allargassada carena, s’atalaien àmplies panoràmiques: a migdia tenim, en primer terme, el puig Cristià, al costat del qual s’obre pas el torrent de Comadevaques, on sobresurt la silueta de les torres del castell de Saburella, al seu darrere la plana del Camp de Tarragona i a l’horitzó la Mediterrània. Al sud-est destaca el con de Montagut i la serra d’Ancosa, al sud-oest les característiques siluetes del tossal Gros i la Cogulla de Miramar. A tramuntana veiem, allí mateix, la torre i l’ermita de Sant Miquel arrapada a les roques del Relliscall del Cavall. Per darrere seu treu el cap Santa Coloma de Queralt que presideix l’altiplà de marcat caràcter segarrenc. A la llunyania la barrera del Pirineu. Cap a l’est s’obre l’àmplia vall de Sant Magí de Brufaganya i per sobre seu el muntanyam de Montserrat. Per ponent s’escampa la Conca de Barberà tacada de pobles i farcida de vinyes. A les serres que l’envolten, hi destaquen els pobles enlairats de Savallà del Comtat, Conesa i Forès. Les muntanyes de Prades tanquen la visió cap a l’est.
Fotografies de Jordi Saumell i Gassó
Comments