Impresions sardes_6 – Tot creuant el Campidanu ‘e Messu (III) – Forru, Sardara i el castell de Monreale
Amb bon record de Lunamatrona i molt bon regust de la volta turística matinal per la Marmilla acompanyat per l’Italo, les ganes de caminar tot sol per aquestes terres s’apoderen de mi. Sense rumb fix però amb la idea clara d’arribar a Arbus, començo a caminar des del Museu del Consorci Sa Corona Arrùbia, a uns tres quilòmetres de Lunamatrona. L’excés de cultura matinal van fer que no entrés a visitar el Museu, que disposa d’unes instal.lacions bastant noves i modernes. Tampoc vaig agafar una de les curiositats turístiques de la zona: un telecadira que remonta des del Museu fins a la Jara de Siddi, salvant un desnivell de poc més de 100 metres.
Segons un mapa del Consorci, pels voltants de la Jara s’hi troben diverses restes de nurags i sobretot una tomba de gegants en molt bon estat, la de Sa domu ‘e s’Orku. Volia fer una petita volta per aquest altiplà, gaudint d’unes bones vistes des de l’alçada i de pas fer un cop d’ull a la tomba. Pujar a la Jara superant el petit penya-segat (és el que li dóna el nom de sa corona àrrubia) no és massa complicat, si deixem de banda els milers de figueres de moro que hi ha per tot arreu; s’han d’anar trampejant, intentant no trobar un pas infranquejable per les seves esmolades punxes. En tot cas, en menys de mitja hora s’arriba sense dificultats a l’altiplà.
L’altiplà de Siddi són unes quantes hectàrees de matollar, pràcticament sense arbres i que en general ja no es treballen. Aquí no hi campen els famosos cavalls de la jara de Gesturi, però hi podem trobar una gran abundor de murtra, que a mitjan de setembre ja té el fruit pràcticament madur. A tocar del telecadira s’hi ha construït un restaurant amb un bon mirador al seu interior, des d’on es pot observar bona part del Campidanu ’e Mesu i les muntanyes que cap al sud el tanquen. El mapa que em van donar estava tan mal fet que vaig acabar donant voltes en cercle per una carretereta asfaltada fins que me’n vaig cansar i baix decidir baixar de la jara; no vaig arribar a veure cap dels nurags que volia, ni tampoc la tomba dels gegants, que es troba més al nord, en un dels tres braços en què es troba dividida. Sense un mapa de muntanya competent, vaig intuir els pobles que es veien des de l’altiplà i vaig prendre la decisió de dirigir-me cap a Collinas, encara que hagués de fer un tros de carretera.
Baixar de la Jara pel dret no és complicat si busques una mica, però el bosc es troba molt embardissat; la vessant sud-oest no es massa escarpada ni el bosc massa espés i en poca estona s’arriba al peu de la jara, on hi passa la carretera que ve de Lunamatrona. Des d’aquesta carretera, que va resseguint un petit riu, s’arriba en un parell de quilòmetres a un encreuament, on a l’esquerra es va cap a Collinas i a la dreta cap a Gonnosfanadiga. Per estalviar-se aquesta volta inútil per carretera, es pot fer drecera per una petita muntanya que queda a l’altra banda de la carretera i seguir a certa alçada, per una zona enturonada i amb vegetació dispersa, fins al poble de Collinas. Jo no vaig prendre aquesta opció i vaig seguir els tres o quatre quilòmetres de carretera fins al poble, passant una calor força intensa.
Collinas és un poblet amb les cases de pedra molt ben arreglades, amb força bon gust. Els voltants són muntanyosos, sempre tenint en compte que per aquesta zona les muntanyes no són ni massa altes ni massa complicades. Podríem dir que fa de confí entre la plana del Campidanu i les valls de l’interior, i va ser durant segles lloc de pas pels qui des de la costa es dirigien a l’interior de la Sardenya, passat a través de la Marmilla.
Al poble s’hi arriba per una avinguda arbrada, al l’inici de la qual hi ha un atractiu pou de pedra amb una reixa de protecció. En pocs centenars de metres l’avinguda, la via Vittorio Emmanuel III, et deixa al centre del poble, molt i molt tranquil a l’hora del dinar. Del poquet que vaig visitar en podria destacar el conjunt de l’Església de Sant Miquel Arcàngel i els diversos portals típics de les cases del Campidanu, juntament amb el que és el reclam “turístic” del poble: les cases de pedra. Un petit bar mig amagat regentat per un avi em va refrescar dels calors de les tres de la tarda, després d’un bon pica-pica a base d’embotit i formatge en un banc sota uns arbres d’ombra generosa.
A Collinas hi viuen gairebé mil habitants i antigament el poble es deia Forru, tal i com indica un cartell a l’entrada del poble. Segons sembla el nom el va canviar el fill predilecte del al segle XIX perquè hi havia moltes confusions amb el poble veí, Villanovaforru. El seu nom actual fa força justícia al seu entorn envoltat de petits turons pelats. Com tots els pobles de la zona, l’ocupació del seu territori com a mínim es remonta a l’època pre-nuràgica i hi ha nombrosos nurags dintre el seu territori. Curiosament, a inicis del segle XVII va esdevenir part del marquesat de la família catalana dels Centelles.
Des d’aquí em vaig proposar com a següent objectiu el poblet de Sardara, força més gros i a tocar de l’autovia que creua de nord a sud l’illa. Una carretera serpentejant es va allunyant de Collinas entre mig d’unes muntanyes on el bosc i la vinya són els protagonistes. El paisatge és molt agradable i a la llunyania, al fons de la vall, ja es divisa Sardara. La carretera és monótona i decideixo endinsar-me per una pista. M’interesso per aquest camí perquè, tot i la sequera d’aquests últims mesos, hi baixa un fil d’aigua; buscant buscant trobo una petita font amb un canyo ara seca, però l’aigua encara continua filtrant-se lleument per la muntanya.
El camí en qüestió discorre primer entre una vegetació espessa per portar-me aviat entre camps de conreu i vinya A partir d’aquí m’endinso en un laberint de camins i caminets, molts dels quals acaben al no-res però que em situen a certa alçada, amb unes bones panoràmiques i les primeres cases de Sàrdara a la llunyania. Unes desenes de metres sota meu es veu una pista forestal que sembla anar amb la direcció correcta, i com que aquí on estic ja no tinc camí per seguir, baixo pel mig del bosc cap allà. Seguint sempre el camí més bó continuo per la vessant esquerra de la muntanya fins arribar a un pou-font a peu de camí. És una petita construcció amb una bomba manual per extreure l’aigua; no me’n puc estar de provar-la, però després me n’arrepenteixo, no fos cas que no sigui potable.
Continuant pista avall la vegetació passa a ser de ribera i més frondosa, i la terra més sorrenca. Unes veus que sento a la llunyania aviat es converteixen en tres dones que passegen tranquilament. La seva cara al veure’m és de sorpresa total: que collons hi fot un guiri per aquets camins perduts del poble?. Més per intercanviar quatre paraules que no per estar perdut, els hi pregunto si vaig bé cap a Sardara. Són tres dones d’edat diversa, potser una mare i una filla i alguna amiga o parenta de l’edat de la mare. El recel inicial dura uns segons, però de seguida es converteix en amabilitat i curiositat. Això de parlar quatre paraules d’italià i sard facilita la feina, i encara més quan breument els hi explio la meva passió per la seva terra. M’interesso per les varietats de vinya que es planten a la zona (de les tres o quatre varietats que m’esmenten recordo la nuragus, que ja coneixia de nom) i si són o no per comerciar. Com ja m’imaginava, la majoria són petites parcel.les de gent del poble pel consum personal. Ens acomiadem ràpidament amb un somriure i en pocs minuts reapareixo a la carretera, molt a prop de les primeres cases dels afores del poble.
Les primeres cases se situen al capdamunt del poble. A sota meu s’estén Sardara, ni massa petit ni massa gros. I al davant, una gran plana amb una “marmidda” al mig i muntanyes llunyanes. Serà el castell de Monreale, aquell turó llunyà?, em pregunto.
Des d’aquest barri perifèric amb cases disperses de recent construcció, segueixo la carretera que aviat es transforma en el carrer principal. Al final del carrer sembla endevinar-se l’autovia, però no tinc molt clar que aquest sigui aquest el camí a seguir per agafar la carretera que passa per Santa Maria is Acquas, que és la que m’hauria de portar cap al castell.
Sardara, pel que he pogut llegir, sembla un poble interessant, amb un nurag dins el poble i un museu, a banda d’unes quantes esglésies de factura i època diversa. Després de rumiar una mica, amb la decisió presa de fer nit al capdamunt del castell de Monreale, decideixo visitar el poble, això sí, anant una mica per feina. No m’agradaria que es fes de nit abans d’arribar al castell i haver de fer bivac en alguna cuneta d’un camí o amagat pel mig del bosc.
Aviat un cartell m’indica la direcció del centre del poble i en uns centenars de metres em trobo ja a la placeta de l’església de Sant Gregori Magne, un exemplar preciós de transició del romànic al gòtic. Una colla d’avis la fan petar al peu d’unes escales, asseguts en cadires. Em miren amb curiositat però sense massa interès. Un d’ells, a petició meva, m’indica com anar al Museu Arqueològic Villa Abbas i em confirma que el castell del turó és el de Monreale. Abans d’iniciar la travessa cap a Arbus ja tenia clar que hi volia passar: les vistes sobre el Campidanu è Messu han de ser espectaculars i, a més, sembla un dels camins més directes cap a Arbus.
El nucli antic de Sàrdara és tranquil i es troba en bona part arreglat, amb força cases de pedra i un traçat de carrers una mica laberíntic. El poble no es troba emparrat a la muntanya però va decreixent cap a l’autovia més o menys des de la zona on es troba el Museu. Sembla un poblet per perdre-s’hi una estona, però la tarda avança i el castell de Monreale encara es veu lluny, i més després de caminar diverses hores. Així que de pressa i corrents faig les visites ineludibles al Museu i al complex nuràgic del centre del poble i gairebé sense temps de pair-ho busco com continuar la ruta cap al castell. Tinc clara la teoria, la carretera que he d’agafar, però a l’hora que és no em ve de gust perdre’m per les rodalies de Sardara.
Per sort, a Sardenya sempre hi ha algú disposat a donar-te un cop de mà i un parell d’homes, als qui he preguntat per on anar, m’acompanyen amb el seu cotxe fins al trencall de la carretera que m’ha de portar, en primer terme, cap a Santa Maria Is Acquas. En el breu tram de trajecte m’adono que possiblement a peu i sol m’hagués perdut, o hagués trigat molt més. Desgraciadament per mi, ara que ja no em queda gaire voluntat per arrosegar els peus, els dos homes tenen pressa i em deixen al costat de la carretera, tot just creuada l’autovia, això sí, en la direcció correcta. També m’expliquen més o menys com arribar al castell sense perdre’m: he de passar per costat de les termes i seguir fins a un camp de tir, i allà seguir cap a la dreta per una pista en bon estat que em portarà al castell.
Amb aquesta informació faig un tram força pesat de carretera de ben bé un parell de quilòmetres, fins trobar el trencall a mà esquerra que m’ha de portar al castell. De seguida passo a prop d’uns grans edificis que segur que són els del Santuari; com que ja vaig tard i res em crida l’atenció, segueixo a bon ritme per un camí asfaltat i en ascens fins arribar a una casa després de passar el que identifico com el camp de tir. Des de fa estona ja diviso el castell al capdemunt d’una carena, i em sembla lluny!. No em puc encantar perquè la idea de buscar a les fosques un lloc per fer bivac no m’atreu gaire, la veritat.
Seguint unes indicacions d’una parella que em trobo enfilo per una pista costeruda en direcció al castell. Tot i que no estic per gaires orgues, me n’adono que la zona es força maca, amb un bosc molt interessant que poc a poc es va convertint gairebé totalment en un alzinar. Al meu darrera hi veig Sardara, arreserat sota unes muntanyes que tot i no ser massa altes, des de la llunyania impressionen més que quan les he creuat hores abans. A la meva esquerra començo també a intuir unes construccions a uns quants quilòmetres que sembla força evident que són unes mines abandonades. Un espai, tot i estar a força distància, d’aquells solitaris i lúgubres, de pel.lícula de por. Sort que no hi he de passar la nit sol!, penso.
El sol baixa a ritmes forçats i dubto entre dos camins. He d’estar segur d’agafar el correcte, no són hores d’equivocar-se!. La fortuna em sonriu al trobar-me un 4×4 de forestals que baixen del castell. El cotxe va carregat amb 5 persones, dos de mitja edat i tres joves a la part del darrera. Molt amablement m’indiquen el camí correcte i em comenten que tenen una petita zona arranjada i coberta on puc fer nit i que demà al matí ja ens veurem, quan tornin a fer de guaites. No cal ni dir que al sentir això em passen tots els mals i enfilo amb més ganes que mai i forces renovades el llarguíssim repetxó que m’ha de portar directe al castell, que veig ben bé al davant. Abans d’arribar encara gaudeixo, en un petit coll que cal travessar, d’unes vistes precioses del Campidanu i el sol ponent-se enmig d’uns núvols amenaçadors. Observo cap al sud-oest tot de serres elevades que tanquen la gran plana del Campidanu. Serà cap allà Arbus?. Ja ho descubriré quan arribi al capdamunt del castell, quan hagi trobat l’espai on fer el bivac. Ara no em puc encantar.
Amb l’esperança d’un petit refugi faig els últims centenars de metres, no aptes per a cardíacs, gaudint de la vista imponent de les parets del castell. Quans metres tindran??. Busco impacientment el petit refugi que m’han indicat però aviat m’enduc una bona sorpresa: un banc i una taula de fusta, fetes amb taulons, i un petit sostre fet amb branques d’arbres sota les altíssimes muralles del castell de Monreale és el meu cobert per aquesta nit. Ara sí que és el moment de deixar la bossa, respirar tranquil i fer un cop d’ull a l’imponent castell i al meravellós paisatge que m’envolta pels quatre costats. El sol està caient definitivament i els pobles de la plana comencen a encendre els seus llums, puntejant abundantment un paisatge retallat als seus confins per muntanyes que des d’aquí semblen molt escarpades i feréstegues.
El llarg dia arriba a la seva fi amb l’objectiu complert d’arribar al castell de Monreale i amb l’alegria i il.lusió d’haver conegut uns quants pobles nous d’una zona de Sardenya totalment desconeguda per a mi. Veurem que ens depara la nit humida i ventosa abans d’engegar una jornada de demà força incerta, amb l’objectiu i la voluntat d’arribar al poble de Arbus.
Text i fotografies de Jordi Saumell
Podeu trobar la resta de la travessa a IMPRESIONS SARDES
Comments