Passió Per Sardenya...

TERRASARDA vol ser un espai de trobada pels qui ens estimem Sardenya. Són tantes les emocions que produeix aquesta terra que sempre se'n vol més: la gent, les muntanyes i el mar, la seva història mil.lenària, el bon menjar i beure, la passió que senten les sardes i els sards pel seu país... A la nostra pàgina hi trobareu informació que anem recollint en els nostres viatges i d'altra que ens proporcionen els nostres companys i companyes sards.

Guestbook

Un nurag amb unes característiques constructives particulars : el nurag Oes, a Giave (Sardenya)

Posted By terrasarda on March 10, 2010

Nurag Oes_Helena

Giave es troba situat al capdamunt d’un altiplà basàltic de 600 metres sobre el nivell del mar. El territori està situat entre l’altiplà de Campeda, el Monteacuto i el sassarès.

Conegut erròniament com a nurag Oes de Torralba, es troba situat a uns 800 m. al nord-oest del nurag Santu Antine. Ja en parla el Petit Radel el 1826 però no en tenim constancia gràfica fins a Lamarmora el 1840; i a dia d’avui encara no ha estat objecte de recerca mitjançant excavacions arqueològiques que en delimitin millor la planimetría.

Aquest nurag és conegut sobretot per les insòlites característiques constructives de la torre principal: normalment les diverses plantes s’obtenen mitjançant la superposició d’almenys tres cambres circulars cobertes de falses voltes, però en aquest nurag era una de sola, que desgraciadament no és conserva, i els diversos pisos s’obtenien amb cobertes de fusta. Aqestes esctructures de fusta es recolzaven sobre dues filades horitzontals contínues, una per cada planta, que surten dels murs de la torre.

S’accedia a cada planta des d’una única escala helicoïdal. El diàmetre extern de la torre és de prop de 13 metres, i l’interior és d’uns 4 metres; actualment es conserven uns 12 m. d’alçada, però antigament deuria arribar als 20 metres. El seu accés inferior mira cap a sud-est. És molt interessant l’ingrès al primer pis : tenia unes arquitraves i una finestra de descàrrega triangular actualment desapareguda. S’assemblava molt a un altre monument del Tresor d’Atreu, a Micenes.

A aquesta torre s’hi recolza a sud-est un cos adjunt o bastió, format per dues torres que creen un espai tancat de forma quadrada amb els angles arrodonits.

Vist de fora, el complex té l’aspecte d’un nurag trilobat, vagament similar a un triangle equilàter, força semblant al nurag Santu Antine de Torralba. Aquest triangle vindria a tenir uns costats d’uns 27 metres.

Informació extreta de http://www.sardegnacultura.it/j/v/253?s=21510&v=2&c=2488&c1=2126&t=1 i d’un extracte del llibre L. Foddai, “Il nuraghe Oes di Giave: nuovi dati sull’architettura nuragica”. Traducció al català de Jordi Saumell.

Gràcia independentista sota la neu – 8 de març de 2010

Posted By terrasarda on March 9, 2010

 

Neu a Gràcia, 8 de març de 2010

Fotografia de Roger Amorós. Gràcies!!!

Impresions sardes_6 – Tot creuant el Campidanu ‘e Messu (III) – Forru, Sardara i el castell de Monreale

Posted By terrasarda on March 8, 2010

Sa Corona Arrùbia (Sa Marmidda, Sardenya)Amb bon record de Lunamatrona i molt bon regust de la volta turística matinal per la Marmilla acompanyat per l’Italo, les ganes de caminar tot sol per aquestes terres s’apoderen de mi. Sense rumb fix però amb la idea clara d’arribar a Arbus, començo a caminar des del Museu del Consorci Sa Corona Arrùbia, a uns tres quilòmetres de Lunamatrona. L’excés de cultura matinal van fer que no entrés a visitar el Museu, que disposa d’unes instal.lacions bastant noves i modernes. Tampoc vaig agafar una de les curiositats turístiques de la zona: un telecadira que remonta des del Museu fins a la Jara de Siddi, salvant un desnivell de poc més de 100 metres.

Segons un mapa del Consorci, pels voltants de la Jara s’hi troben diverses restes de nurags i sobretot una tomba de gegants en molt bon estat, la de Sa domu ‘e s’Orku. Volia fer una petita volta per aquest altiplà, gaudint d’unes bones vistes des de l’alçada i de pas fer un cop d’ull a la tomba. Pujar a la Jara superant el petit penya-segat (és el que li dóna el nom de sa corona àrrubia) no és massa complicat, si deixem de banda els milers de figueres de moro que hi ha per tot arreu; s’han d’anar trampejant, intentant no trobar un pas infranquejable per les seves esmolades punxes. En tot cas, en menys de mitja hora s’arriba sense dificultats a l’altiplà.

L’altiplà de Siddi són unes quantes hectàrees de matollar, pràcticament sense arbres i que en general ja no es treballen. Aquí no hi campen els famosos cavalls de la jara de Gesturi, però hi podem trobar una gran abundor de murtra, que a mitjan de setembre ja té el fruit pràcticament madur. A tocar del telecadira s’hi ha construït un restaurant amb un bon mirador al seu interior, des d’on es pot observar bona part del Campidanu ’e Mesu i les muntanyes que cap al sud el tanquen. El mapa que em van donar estava tan mal fet que vaig acabar donant voltes en cercle per una carretereta asfaltada fins que me’n vaig cansar i baix decidir baixar de la jara; no vaig arribar a veure cap dels nurags que volia, ni tampoc la tomba dels gegants, que es troba més al nord, en un dels tres braços en què es troba dividida. Sense un mapa de muntanya competent, vaig intuir els pobles que es veien des de l’altiplà i vaig prendre la decisió de dirigir-me cap a Collinas, encara que hagués de fer un tros de carretera.

Murtra i jo mateix a la jara de Siddi (Sa Marmidda, Sardenya)    Panoràmica des de la jara de Siddi, direcció sud-oest (Sa Marmidda, Sardenya)

Baixar de la Jara pel dret no és complicat si busques una mica, però el bosc es troba molt embardissat; la vessant sud-oest no es massa escarpada ni el bosc massa espés i en poca estona s’arriba al peu de la jara, on hi passa la carretera que ve de Lunamatrona. Des d’aquesta carretera, que va resseguint un petit riu, s’arriba en un parell de quilòmetres a un encreuament, on a l’esquerra es va cap a Collinas i a la dreta cap a Gonnosfanadiga. Per estalviar-se aquesta volta inútil per carretera, es pot fer drecera per una petita muntanya que queda a l’altra banda de la carretera i seguir a certa alçada, per una zona enturonada i amb vegetació dispersa, fins al poble de Collinas. Jo no vaig prendre aquesta opció i vaig seguir els tres o quatre quilòmetres de carretera fins al poble, passant una calor força intensa.

El petit poblet de Collinas o Forru (Sa Marmidda, Sardenya)Collinas és un poblet amb les cases de pedra molt ben arreglades, amb força bon gust. Els voltants són muntanyosos, sempre tenint en compte que per aquesta zona les muntanyes no són ni massa altes ni massa complicades. Podríem dir que fa de confí entre la plana del Campidanu i les valls de l’interior, i va ser durant segles lloc de pas pels qui des de la costa es dirigien a l’interior de la Sardenya, passat a través de la Marmilla.

Al poble s’hi arriba per una avinguda arbrada, al l’inici de la qual hi ha un atractiu pou de pedra amb una reixa de protecció. En pocs centenars de metres l’avinguda, la via Vittorio Emmanuel III, et deixa al centre del poble, molt i molt tranquil a l’hora del dinar. Del poquet que vaig visitar en podria destacar el conjunt de l’Església de Sant Miquel Arcàngel i els diversos portals típics de les cases del Campidanu, juntament amb el que és el reclam “turístic” del poble: les cases de pedra. Un petit bar mig amagat regentat per un avi em va refrescar dels calors de les tres de la tarda, després d’un bon pica-pica a base d’embotit i formatge en un banc sota uns arbres d’ombra generosa.

A Collinas hi viuen gairebé mil habitants i antigament el poble es deia Forru, tal i com indica un cartell a l’entrada del poble. Segons sembla el nom el va canviar el fill predilecte del al segle XIX perquè hi havia moltes confusions amb el poble veí, Villanovaforru. El seu nom actual fa força justícia al seu entorn envoltat de petits turons pelats.  Com tots els pobles de la zona, l’ocupació del seu territori com a mínim es remonta a l’època pre-nuràgica i hi ha nombrosos nurags dintre el seu territori. Curiosament, a inicis del segle XVII va esdevenir part del marquesat de la família catalana  dels Centelles.

(more…)

Un conte en sard: Condaghe de Sanctv Arenis dessv Monte

Posted By terrasarda on March 3, 2010

Una amiga sarda, Mariedda, ens ha fet arribar un conte en llengua sarda, basat en els Condaghe medievals que es troben arreu de Sardenya, però ambientat en la consulta independentista d’Arenys de Munt. Moltes gràcies!!

Condaghe de Sanctv Arenis dessv Monte

Jeo Juannikilla Badissa de tottv sos Kunbentos de Sardigna Nostra, ponzo manos tinta et papirv de pedde ka sa die de oje nos attv postv alegria et ispera… ka kanno b’atta cosas vonas in unv locu semus cuntentos tottv

…ippo in domo Juikale sa nocte dessv treiki de kapitanni , kin sv Juike nostrv Itzocor …fakenne private relatzion, kanno amus intesv bokes, ki naraina :

- Aberite sa janna manna de domo Juikale, ca batta vonas novas !

..sikomente semus in tempos non vonos meda, anzis a la narrer crara e sarda : MALOS

kanno kin su Juike amus intesv : VONAS

Amus lassatv sa faina vona ki imus fakenne… pro intennere itte fit kusta “vona nova”

Sv Juike nostrv s’est iscampiatv dae sa ventana, e atta nattu : – Intrate! vonos homines chi tenites vonas novas!

Et sos vonos omines ki teniana vona novas … sas iscalas de sa presse ki teniana mancu las ana bistas.

- Juike ! Narat unv vonu omine, kuste est unu vonu omine catalanv , ki vattut bonas vonas dae inie.

- Ah! narat sv Juike, naze vonu omine catalanu …e itte novas batta ?

E su vonu omine catalanu cuminzat a ridere, ridait gai chi non bi la fachiat a feaddare, appuntv si cumprenniat solu : novatasesvirgolatrintatresprokentu AHAHAHAH! E tostu de su risu.

Su Juike ki impare a sa Badissa non cumprenniana itte fit nanne si abbaitana a pare e pessana BOH! BOH! .

E s’omine , ki dae su risu li penniana sas lacrimas dae sos ocros, cuminzat a facher de manos

abberiat sas manos e poi las tuncait.

- Ah! narat sv Juike : 10, 20, 30, 40, 50, 60, 70, 80, 90…poi 6 …e sunt 96 …pessat a mente su Juike …poi , 30, e poi 3, e sunt 33 …

- Pro kentu! aggiunghet s’atteru omine.

E su Juike … – Non mi nezas ki sv Barça atta fattu 96 e coa de goal, ca …pro caridade ya isco ki sono balentes, ma non b’atta de secare sa faina de importu mannu ki ippo fakenne kin sa Badissa…e a mie non est ki piaghet sv joccu de sa bozza,

- Juike nostrv! narat sv vonu omine ki fit sardv. Non fit jocanne sv Barça, fit jocanne una bidda ki si narat Arenys de Munt e ‘nche ne li ana postv 96 e coa … a cudda manera mì sv Jù!.

- Ellè sos de Arenys sunt prus bravos de sos de sv Barça? Narat sv Juike …e ortatv a sa Badissa, …mi deppo aggiornare in kustv joccu.

- Non sunt goal, Juike nostrv! sunt votos! ana bissu su referendum, narat sv vonv omine.

- Katzu !…narat sv Juike (macari non lu potiat narrer ka sos Juikes non lu potene narrer, ma isse lu narat su matessi).

E attaccat a ridere isse puru….AHAHAH, e su rennu de ispannia comente l’atta picatu? AHAHAH!

Sv vonu omine catalanv est ruttv a terra de su risv.. si est mantenne sa matza …

- Beh, de zertv vene non credo, ma su bellv est ki komo atteras biddas lu kerene faker issos purv…

- AHAhah! Narat sv Juike .

Tanno si accurziat a sv vonu omine catalanu, et li narat

- Vonu omine catalanv , si bi la fachites a bos arricare, nos sedimus …e no la viimus!

Et gai est istatv, e su vonv omine catalanv atta nattu: menzus a bois !

Battordiki de Kapitanni dessuamizzaetnove

Su pani carasau / El pa carasau

Posted By terrasarda on March 3, 2010

Un dels productes sards que més m’ha enganxat i que sempre m’emporto cap a casa quan torno de Sardenya és el pane carasau. Són unes fulles molt fines de pa cruixent que escalfades i amb un raig d’oli i sal, o fins i tot soles, es converteixen en un vici!. En pots comprar a qualsevol botiga, en paquets de mitja lluna, normalment de mig o d’un quilo.

Pa carasau de Sorradile (Sardenya)Originari de la Brabagia, aquest pa és el símbol  dels pobles de muntanya, on els pastors havien de marxar lluny de casa a vegades durant mesos. Les dones es pasaven dies i dies preparant un pa sec, aixut, adaptat per conservar-se llarg temps. El seu nom deriva del verb sard cariare a hariare, que és una forma característica de treballar la massa.

Segons la tradició, aquest és el pa típic dels pastors i mariners, ja que era és més gustós que no pas les galetes. Es feia sobretot als territoris septentrionals de Sardenya, més exactament al Logudoro i el Nuorese, on el pastoreig de muntanya  ocupava gran part de la població; i es consumia sobretot amb formatge de cabra o d’ovella, o amb el mató.

Ingredients: llevat, sal, aigua i fraina de blat (val a dir que les famílies més adinerades utilizaven farina de blat, i les que no ho eren tant, farina d’ordi)

Les diverses fases de panificació “Sa cotta”

Sa cotta és el nom sard que s’utilitza per identificar tot el procés de panificació i cocció del pa. Fins fa poques dècades, la seva elaboració era ben bé un ritus familiar i fins i tot de bon veïnatge, que involucrava almenys les dones, amigues i familiars que a canvi rebien oli i mató, o que simplement s’intercanviaven ajuda.

S’inthurta

És la primera fase d’elaboració i es dóna abans que surti el sol.  El llevat, que precedentment s’havia deixat en aigua tèbia, es barreja ara amb la farina passada pel sedàs i pastada. Hi ha moltes formes de pastar, i també d’elaborari coure el pa, cadascuna de les quals li dóna característiques diferents que moltes vegades s’han conservat als pobles o fins i tot en famílies.

Pa carasauCariare

Durant aquesta segona fase la massa es treballa enèrgicament sobre la taula (sa mesa pro su pane, sa mesitta). La pasta fresca, que s’aplana i s’allarga amb la pressió dels punys i es fa voltar sobre si mateixa, quan se l’ afegeix l’aigua es manipula amb força fins a obtenir una massa llisa. D’aquesta fase depèn molt que el pa surti bé i que duri el que ha de durar. És per això que aquest tipu de pa s’ha de pastar molta més estona, i com que és una feina feixuga a vegades els homes ajudaven les dones.

Pesare

És la fase on es deixa reposar el pa, en uns contenidors especials com són recipients de fang o de suró , ben coberts amb draps de llana. Mentre reposa la massa, es van preparant els instruments per la següent fase.

Orire, sestare

Quan ja ha pujat el llevat, es divideix la massa en trossos regulars, que s’arrodoneixen, s’enfarinen i es deixen en cistells (sas horves, canistreddas)m a vegades entre els plecs dels draps perquè continui fermentant.

Illadare

Durant aquesta fase la pasta fermentada es treballa amb uns petits martells de fusta o amb el palmenll de les mans, enfarinant-la a continuació, aplanant-la i allargant-la fins a formar discs (sas tundas) que varien de mida segons la localitat. Quan ja tenim el diametre i el gruix desitjat, es deixen sobre draps de llana anomenats panos de ispica o tíazas. Aquests són uns draps especials que poden fer fins a 10 metres de llarg i mig d’amplada., que es van desenrotllat cap a la dreta i posant-hi sas tundas, per a continuació enrotllar-los a la inversa. Així sas tundas queden unes sobre les altres i són fàcils de moure.

Kokere

Pel forn s’utilitza llenya d’olivera o de roure. S’encèn el foc mentre es van preparant sas tundas, buscant que es mantingui estable a 400-500 graus. Després les branques es dipositen a un costat del forn i es neteja amb una escombra especial la zona que ha quedat lliure. Llavors s’inicia la primera fase de cocció, col.locant a dins el forn sas tundas amb una pala especial. Deseguida comencen a inflar-se, agafant forma de pilota.

Fresare o calpire

Un cop s’ha tret el disc de pasta del forn, les dues cares de la “pilota” venen separades, tallant-se amb un ganivet esmolat ràpidament, abans que perdi l’aire de l’interior. És una fase força tècnica realitzada per sa fresadora, on s’ha d’anar molt en compte amb no cremar-se amb el vapor d’aire que sas tundas contenen al seu interior. Els discs que se n’obtenen tenen una fase llisa (la que era a l’exterior) i una de rugosa. El producte resultant és un pa elàstic i molt resistent, però que no es conserva tant; fins i tot es pot enrotllar o plegar-lo a mitja lluna per transpportar-lo. També és molt gustós. Així doncs es van treient del forn totes sas tundas i dipositant en un cistell, esperant a passar a la següent fase.

Carasare

Un cop feta aquesta primera cocció, després d’una estona de repòs, es procedeix a la segona fornada totalment necessària per completar el procès. Sos pizos es van col.locant un a un altre cop al forn per sa carasadura (la cocció final). S’hi deixen més o menys estona depenent  de les preferències personals, ja que si estan més o menys torrades influeix en el sabor. Un cop es va coent es fan piras de pane (piles de pa) que poden arribar a fer un metre., després s’emboliquen amb draps i se’ls hi posa un pes a sobre.

Consum del pa carasau

Es menja de moltes maneres. Sec (a trokeddu) acompanya salats i dolços de gran varietat. Yambé es pot mjullar un moment, ja que absorbeix els líquids, i utilitzar-lo llavors amb formatge, embotit o altres acompanyaments. Va molt bé per sucar i rebanyar els plats sucosos!

Sembla ser que si li tires unes gotes d’oli i sal i el poses un moment al forn (que és com el mengem nosaltres), llavors s’anomena pane guttiau.

VIDEO SOBRE L’ELABORACIÓ DEL PANI CARASAU

Extret de Wikipedia http://it.wikipedia.org/wiki/Pane_carasau

Traduït al català per Jordi Saumell

 

…..Estampes sardes 1: Nurag Orolo, Bortigale…..

Posted By terrasarda on February 25, 2010

Nurag Orolo, Bortigale (Sardenya)

Els bombardejos aliats a Sardenya durant l’any 1943

Posted By terrasarda on February 24, 2010

L’any 1943 va ser un any dur a tota Europa arran de la Segona Guerra Mundial. Sardenya va patir molt durament la guerra: milers dels seus fills van morir a primera línia de foc tot i ser considerats uns dels millors lluitadors, l’illa va patir bombardejos per part dels aliats i la pobresa va colpir encara més la societat sarda.

Aquests dies casualment m’han arribat a les mans dues històries de l’any 1943. La primera d’elles és un conte de ficció en llengua sarda escrit per en Francescu Carlini, dins el seu recull de narracions curtes S’Omini chi bendiat su tempus (L’home que venia el temps). La segona, uns fets reals que als catalans ens recordaran altres episodis foscos de la Guerra civil, són els bombardejos de l’aviacio aliada entre gener i  juny de 1943 sobre la població civil arreu de l’illa de Sardenya.

La següent crònica dels fets l’hem extret de la web:

httptp://digilander.libero.it/emcalvino/bombe/cronologia.html#aerei

El barri del Carme a Casteddu (Sardenya)Els bombardejos de 1943

Els primers borbardejos es varen donar el gener de 1943 a Su Masu (Elmas), amb el resultat de sis morts.

El 7 de febrer van fer la seva aparició els avions nord-americans. Aquest dia els avions van explorar per 5 vegades la ciutat, fent algun atac puntual als barris perifèrics i a l’aeroport veí d’Elmas, atacat per més de 50 avions.

El 17 de febrer va ser el dia fatídic per Casteddu, amb 105 avions entre B17 i els caces Lightening P38. A les dues del migdia hi va haver el pròleg de la trista història de la ciutat i dels seus 100.000 habitants en guerra. Els bombarders americans van sobrevolar el centre de la ciutat deixant anar gran nombre de bombes de calibre mig i d’artefactes incendiàris. Al carrer Sant Efisi, entre l’església de Santa Anna i la de Santa Restituta, va haver-hi els danys més importants. El botlletí oficial parlava de 100 morts i 255 ferits; però els morts van ser gairebé 200: 96 a Casteddu, 8 a Quartu, 83 a Gonnosfanadiga, un poblet on les bombes de frangmentació van causar una matança d’infants.

El 26 de febrer, a les 15:30, una vintena de B17 va arribar a Casteddu des de Cap Carbonara, deixant anar 50 tones de bombes dintre l’eix Bonaria-Castello-Stampace. El butlletí parlava de 73 morts i 286 fertits. El Teatre Cívic es va esfondrar, el Bastió de Sant Remy, tocat per tres bombes, va perdre l’arcada i part de les escales.

A la Plaça Constitució es va obrir un gran cràter. Al Castell, el palau de Villamarina va quedar afectadíssim, mentre l’església de Sant Josep, situada al costat de la Torre de l’Elefant, es va ensorrar completament. De la de Santa Anna només en restà dempeus la façana i, a la plaça del Carme, un bomba va fer un forat de més de vuit metres de llarg i diversos de fondària. Diversos edificis van quedar totalment ensorrats pels carrers dels voltants.

El 28 de febrer era diumenge. A les 11:55 85 avions van llençar 538 bombes amb 123 tonelades d’explosius. Les sirenes d’alarma, com que no hi havia energia elèctrica, eren ja inservibles. La incursió va durar dues hores: es va destruir el port, el Palau de la Dogana i l’Estació dels Ferrocarrils de l’Estat, Gairebé tota l’avinguda Roma va quedar destruïda. Segons les xifres oficials els morts van ser 200 i els ferits centenars. Els diari d’Itàlia va publicar el nom de tots els morts de febrer: eren 416.

El 31 de marz els borbardejos van provocar greus danys al port de Casteddu i moltes víctimes civils a Montserrato. Es parlava de 60 morts i 52 ferits. L’església del Carme va quedar totalment destruïda.

La ciiutadella de Sant Remy amb l'arc ensorrat (Casteddu, Sardenya)El mes d’abril les incursions es van intensificar i extendre a altres parts de l’illa: Carloforte va ser bombardejada el dia 4 (12 morts i 30 ferits); l’aeroport de L’Alguer el 17 ( 18 morts i 50 ferits), Porto Torres el 18 (5 morts), Carloforte el 22 (2 morts), Arbatax el 23 (12 morts i 6 ferits); Decimo va ser bombardejada el 25, Sant’Antioco el 26 i Villacidro el 27 (16 morts i 56 ferits).

El 10 d’abril,a primera hora de la tarda, va haver-hi un atac al nord de l’illa que va causar un centenar de mariners morts.

El 13 de maig, entre les 13:38 i les 14:30, 197 borbarders i 186 caces van deixar anar 893 bombes sobre Casteddu, que va quedar molt afectada. Durant la nit, els avions Wellington anglesos van acabar la feina llençant bombes i artefactes incendiaris. El butlletí parlava de només 10 morts i 56 ferits. La ciutat es trobava gairebé deserta ja des del març, però només a l’estació de ferrocarrils es van contar 17 persones mortes. Possiblement les baixes s’acostaven més a les 50 que no a les 17.

El 14 de maig tota la Sardenya era sota la mira dels avions aliats: Olbia, tan la ciutat com el port, va comptabilitzar més de 20 morts; a l’estació de tren de Tàttari, 3 morts; a l’aeroport de Ferília i a L’Alguer, 6 morts; i moltes altres poblacions d’arreu de l’illa.

Entre el 17 i 18 de maig es van comptabilitzar 52 morts a L’Alguer, i d’altres víctimes a la província de Tàttari. Gairebé cada dia van haver incursions fins més o menys a final de mes.

Del juny en endavant els objectius van ser sobretot militars: el port d’Olbia, Casteddu, Golf Aranci, L’Alguer, els aeroports de Venafiorita, Decimo, Milis, Fertília.

La guerra per Sardenya arribava a la seva fi; l’últim bombardeig va ser la tarda del 8 de setembre a l’aeroport de Pabillonis. Poques hores després Bodaglio anunciava que Itàlia abandonava el conflicte.

Versió traduïda al català per Jordi Saumell, gràcies a una informació facilitada per Mario Flore

El director i documentalista sard Marco Antonio Pani, al programa Mediterráneo de Radio 3

Posted By terrasarda on February 24, 2010

Marco Antonio PaniAquest cap de setmana passat vam caçar al vol, com qui no vol la cosa, una entrevista del programa Mediterráneo de Radio 3 al director i documentalista sard Marco Antonio Pani. Tot i no conéixer la seva obra directament, recentment ens van convidar a una estrena a Barcelona d’un documental seu que parlava de dos pintors catalans que fa segles es van desplaçar a l’illa de Sardenya per pintar una església de la capital.

Amb aquesta breu referència de seguida ens vam enganxar a una entrevista-coloqui variadíssima de més d’una hora de durada en què vam poder conéixer problemàtiques de l’illa com són les proves militars de l’OTAN,  la música de L’Alguer, els treballs de música i cinema d’emigrants sards arreu del món, el rap compromès de Dr. Drer i Mr. Posse  i molts altres temes.

Marco Antonio Pani es troba actualment instal.lat a Barcelona, amb contacte directe amb els seus orígens i amb projectes sempre en ment buscant finançament. Ha rodat diversos films com són Argyrophleps, Panas, Les portes del món Nen, Els pintors catalans a Sardenya o Arturo torna al Brasil. 

Blog de M.A.Pani

Escolta l’entrevista de Radio 3:

Sardenya, música para el film de la isla perfecta (Mediterráneo)

 

Cavalls, cavallers i bon ambient: voltant per Sa Sartiglia d’Aristanis 2010

Posted By terrasarda on February 21, 2010

Su ComponidoriFa pocs dies es van acabar els carrasecare a Sardenya, després de diverses setmanes d’activitat frenètica a tota l’illa. Per segon cop vam assistir a una de les festes de carnaval, i fins i tot de tot l’any, més nostrades pels sards: sa Sartiglia d’Aristanis. Quatre dies intensíssims de desfilades amb els vestits tradicionals, espectacles d’habilitat amb els cavalls i sobretot molta alegria i sentiment, i bon menjar i beure!

Poder assistir a una festa tan estimada i viscuda com aquesta de la mà dels nostres amics sards és un privilegi que et permet viure-la d’una manera diferent. No cal ni dir que per més turistes internacionals que vinguin (i ho fan perquè els hotels estan pleníssims i apliquen preus de temporada alta tot i ser febrer!), els sards i les sardes són els protagonistes indiscutibles de la festa.

D’aquest contacte amb els protagonistes de la festa i després d’assistir a Sa Sartiglia per segon any consecutiu, a TERRASARDA estem en disposició de fer una breu síntesi d’aquestes jornades sense haver de recórrer a cercar informació tècnica a la xarxa:

Una dona sarda amb el vestit tradicionalEl diumenge i el dimarts són els dies forts de Sa Sartiglia, una festa d’origen català (com ells mateixos reconeixen) on dos gremis, el dels fusters i el dels pagesos, participen en un dia diferent cadascun. De fet, la participació als concursos i desfilades és força elitista i reservada únicament als oristanesos i oristaneses més adinerats, enquadrats a dins de diverses “escuderies”.

Les escuderies són llocs de trobada dels familiars i amics les hores prèvies a les exhibicions, i un aparador exquisit de menjars tradicionals casolans sards. Aquest any ens van convidar a anar a dues escuderies, però vam arribar una mica tard i tothom ja desfilava cap al centre de la ciutat d’Aristanis, que es on desenvolupen les activitats. És en aquestes escuderies on es preparen els genets i cavalls al llarg de l’any per participar a les proves d’habilitat, que són dues: la de fer figures acrobàtiques amb els cavalls, en parelles o grups de tres, i la d’agafar la “sortilla”, que consisteix en agafar una estel.la foradada al mig amb una espasa tot fent una cursa d’uns centenars de metres a galop en un cavall.

Abans de traslladar la festa al carrer, amb les desfilades i concursos, en un ambient força íntim i emotiu, es vesteix Su Componidori, que ve a ser el cap de la festa, qui dóna l’espasa als participants i moltes altres coses. És un gran honor pels oristanesos, els únics que poden participar oficialment a la festa, ésser escollit com a cap de cursa, i representa una gran despesa econòmica a nivell personal. És una mena de rite, com totes aquelles tradicions sardes, que es manté inalterable i que se segueix amb interés i devoció. Un cop vestit, Su Componidori i els seus dos acompanyants ja surten als carrers preparats a amenitzar la festa amb tot un seguit d’actuacions ja estipulades.

Desfilada 10   Desfilada 9   Desfilada 7

Com que es difícil seguir en directe les parts més importants de les celebracions per l’acumulació massiva de gent, s’han habilitat unes pantalles gegants a diversos punts de la ciutat perquè tothom pugui gaudir el més a prop possible d’aquests moments de jois. Nosaltres vam seguir els dos dies com se li posava peça a peça l’uniforme al màxim protagonista de la festa, Su Componidori, i la veritat és que és molt interessant i emocionant.

Desfilada 6   Desfilada 4   Desfilada 3

Aquest any, a més, es va donar un fet que no és habitual i que ens va sorprendre: Su Componidori de dimarts era un a dona. Segons sembla, feia més de vint anys que cap dona no actuava com a Su Componidori. No sé si ens va sorprendre més aquest fet o el que una dona pogués participar de protagonista en un tipus de festa  normalment reservada al gènere masculí. En tot cas, l’alegria continguda i la il.lusió que reflexa el rostre del Componidori abans no li endossin la màscara, és tot un poema, sigui mascle o femella el protagonista.

DesfiladaUn cop fetes les presentacions de rigor a l’exterior, comença la festa!. La part més espectacular són les curses al galop en què un cavaller ha d’encertar amb la seva espasa una “stella” (estel.la) amb un forat al mig que està penjada d’un cordill a certa alçada. Els que l’encerten, digue’m-ho així, passen la ronda i després ho han de provar amb un bastó/espasa més gruixut. I així successivament. La veritat és que són pocs els que ho aconsegueixen, ja sigui per la velocitat, ja sigui per la grandària cada cop més gran del bastó. Hi ha persones que fa més de 20 anys que hi participen i que van acumulant any rera any les estrelles conseguides.

Després es fa el concurs de figures, on es veuen acrobàcies molt arriscades on hi participen diversos cavallers. És realment sorprenent el domini dels cavalls i l’estima que se’ls hi té, no només a Aristanis, sinó a tota l’illa de Sardenya.

I ja per acabar, una llarga desfilada pels carrers d’Aristanis, on la música de tamborilers i trompeters (uns participants molt importants de Sa Sartiglia que amenitzen amb els seus sons tota la festa) acompanya les desenes i desenes de persones vestides d’època i els cavallers i els seus cavalls, que aquest any van arribar a ser més de 130, mentre milers de persones gaudeixen al seu pas, faci neu, pluja o vent. 

text i fotos de Jordi Saumell

Fondazione Sa SartigliaSu Componidori i els ajudants

L’església i cripta de Santu Lussurgiu, a Fordongianus

Posted By terrasarda on February 21, 2010

Santu Lussurgiu FordongianusL’església de Santu Lussurgiu de Fordongianus (en català, Sant Luxori) sorgeix sobre un antic “martyrium” paleocristià a una zona exterior al poble. Va ser amb tota probabilitat construida pels monges Victorians de Marsella pels voltants del segle XII, tot i que no hi ha testimonis documentals de la presencia d’aquest ordre monacal al Jutjat d’Arbarèe en aquella època. Una butlla papal d’Inocenci IV del 1246, confirmant-ne una d’anterior d’Onori III, reconeix algunes donacions no especificades a l’interior del Jutjat, concretament del Jutge Pere I de Sanna i d’Hugh de Borro el 1185.

Les proves que asocien millor la construcció als Victorians les trobem observant la pròpia església. El fet d’estar construida a sobre d’un martyrium paleocristià ja és un primer indici: era típic de la política de colonització dels Victorians asegurar-se els llocs de culte martirial, com passa a Sant Saturní de Casteddu. Una incripció al costat sur de l’església i el fet que l’autor de la “Passio Sancti Luxurii” ja en coneixés la cripta, ens acaben de convencer de que aquí va ser el lloc on es va martiritzar el Sant. Fins i tot és probable que al segle IV ja existís una “memoria” en honor d’aquest Sant, en una àrea hipogèica ja existent, possiblement utilitzada ja d’antic amb funcions funeràries o culturals.

En aquesta estança rectangular semi-hipogèica s’hi va afegir a oest un petit ábside, mentre al cantó nord s’hi edifica una estança quadrada, al centre de la qual hi havia el monument funerari quadrangular, situat a sobre d’una fossa aterra que possiblement fou la tomba del mártir. Al voltant de la sepultura si va fer un deambulatori en forma d’”U” mitjançant la qual els pel.legrins visitaven el lloc sagrat.

L’estructura martirial tardoantiga va ser ampliadament posteriorment, a època vandálica o potser bizantina, afegint un altre espai amb ábside i un altar. A la primera meitat del VII les instal.lacions es degraden i quan es tornen a restairar s’hi afegeix un espai de culte, on hi havia una pila baptismal, que poser podem atribuir a  l’existència d’un baptisteri. Encara es poden veure sota el terra de l’església romànica, restes de l’edifici bizantí.

Santu Lussurgiu FordongianisiL’edifici va ser construït amb una única nau coberta amb volta de canó amb ábside a orient. D’aquesta primera construcció en resten avui únicament el cantó septentrional, l’àbside i la part interior de la paret de la façana. La volta de canó i la paret sud es va ensorrar i la reconstrucció es va dur a terme entre 1250-70, consistint en la substitució de la volta de canól, mentre que la façana en la seva cara externa va ser completament refeta en època catalano-aragonesa. En ella hi destaca el portal gòtic, aïllat en una paret plana.

A l’interior de l’església encara hi podem trobar els suports de la volta a canó  i de les arcades de reforç de la , les anomenades “costelles fixes”. Una solució arquitectónica aquesta habitual en els Victorians. Totes aquestes característiques, junt amb l’accentuaciói plástica dels elements estructurals, del basament, les lesenes, les semicolumnes adosades a l’àbside i d’altres semblen no deixar dubtes de la seva factura francesa.

L'església de Santu Lussurgiu a Fordongianisi

Aquest escrit ha estat manllevat de la web Le chiese romaniche del Giudicato di Arborea, de Maurizio Faedda i del SardegnaCultura (foto també de la façana).

Traducció al català i fotografies de Jordi Saumell