terrasarda.cat

Posted By terrasarda on July 27, 2010

Aquest proper 18 a 20 d’agost tindré l’ocasió de  participar en un experiment d’intercanvi cultural a un poblet de l’interior de Sardenya, Genoni, gràcies a la invitació de la meva amiga i artista sarda Gisella Vacca.

Un Festival, el TERRAS SORRIS – TERRES GERMANES l’Acollida esdevé Musica i poesia, on es podrà gaudir de cants populars sards, corsos i catalans, recitals de poesia, de guitarra i de cant, flamenc i altres dances,  i xerrades sobre etnomusicologia i d’història i pagesia, amb vistes a la preciosa Jara de Gesturi des de l’Antic Convent de Genoni.

Personalment, participaré en el Festival com a conferenciant amb una xerrada d’història sobre l’ocupació catalana de Sardenya i les relacions antigues entre el poble sard i català, i una altra sobre el treball de la terra a Sardenya i Catalunya, en aquells temps en què tot requeria un gran esforç humà. Per a tots aquells que no hi podeu assistir personalment, podreu anar disfrutant del contingut del FESTIVAL a TERRASARDA.CAT. I per a tots els que tingueu la sort de poder passar uns dies de relax a Sardenya, espero veure-us a Genoni! De moment, una representació de quatre coponencs, amb l’Alcalde al capdavant, ja ho té tot a punt per anar cap a Genoni!

Festival Terras Sorris – Terres Germanes – l’Acollida esdevé Musica i poesia

Festival que se celebrarà al poble de Genoni, del 18 al 20 d’agost de 2010, on s’hi podran veure exhibicions vàries d’artistes e altres exponents de la cultura i l’art, provinents de Catalunya, Còrsega, l’Estat Espanyol i Sardenya.

La direcció artística és a càrrec de Gisella Vacca, l’organització corre a càrrec del Cor Santa Barbara de Genoni i amb el patrocini de l’Ajuntament de Genoni.Hi participaran:

CATALUNYA

Isabel Iborra (cantant)

Roser Iborra (poetessa)

Josep Riera (poeta)

Jordi Saumell (historiador)

VICUS (grup vocal-musical-poètic).

CÒRSEGA

U Ponticellu (Grup femení de polifonia corsa)

SARDENYA

Ignazio Cadeddu (músic)

Cor Santa Bàrbara de Genoni

Marco Lutzu (Etnomusicòleg, músic)

Enrico Piredda (músic)

Anna Cristina Serra (poetessa)

Gisella Vacca (cantant, actriu, directora)

ESTAT ESPANYOL

Aina Núñez (ballarina)

PROGRAMA

Dimecres 18 d’agost

18:00 Inaguració a l’Antic Convent. Tot seguit: concert de música sarda amb guitarra d’Ignazio Caddedu

19:00 Església de la mare de Déu del Sagrat Cor – Concert de cants religiosos corsos a càrrec del grup U Ponticellu

20:00 Antic Convent – La història que ens uneix: xerrada amb Jordi Saumell. Tot seguit: Antics cants catalans amb Isabel Iborra.

22:00 Anfiteatre Antic Convent – Recital TERRAS SORRIS- TERRES GERMANES, amb veu de Gisella Vacca i guitarra de Marco Lutzu.

Dijous 19 d’agost

18:00 Antic Convent – Flors: trobada amb Roser Iborra

19:00 Església de la Mare de Déu del Sagrat Cor – Concert del cor Santa Bàrbara de Genoni.

20:00 Antic Convent – Músiques Germanes: xerrada amb Marco Lutzu. A continuació: flamenc amb Aina Núñez.

22:00 Anfiteatre Antic Convent – Recital Pell i Paraula, pel grup català VICUS.

Divendres 20 d’agost

18:00 Antic Convent – La llengua dels poetes: trobada amb Roser Iborra, Josep Riera e Anna Cristina Serra, amb la participació del grup VICUS.

19:00 Església de la Mare de Déu del Sagrat Cor – Concerts de cants populars corsos amb el grup U Ponticellu

20:00 Antic Convent – El treball que ens uneix: xerrada a càrrec de Jordi Saumell. A continuació: antics cants catalans a càrrec de Isabel Iborra.22:00 Anfiteatre Antic Convent – Soñando España – Aina Núñez (dança), Enrico Piredda (guitarra) i Gisella Vacca (veu).

 

Category: ...ESCRITS EN CATALÀ..., ...PAÏSOS CATALANS..., ...SARDENYA..., Cultura | No Comments »
Tags: ...SARDENYA..., Festival TERRAS SORRIS, Genoni

Posted By terrasarda on July 17, 2010

Aquest passat maig en una visita que feia pels poblets que es troben al voltant de Sa Jara de Gesturi em vaig desviar cap a Làconi, un poble d’uns 2.500 habitants, situat a l’altiplà calcari més gran de Sardenya, a la regió històrica del Sarcidano. El que havia de ser només una visita per fer benzina em va portar sorpreses molt agradables. Arreserat sota una cinglera plena de boscos, i amb unes bones vistes sobre la regió, Làconi pretèn ser un poble de muntanya turísitic sense arribar a aconseguir-ho, tot i els nombrosos atractius que té: el palau Aymerich, el castell medieval dins l’exhuberant parc urbà del mateix nom, el Museu dels Menhirs o el record constant al nadiu Sant Ignasi, juntament amb un entorn envejable fan de Làconi un poble molt interessant. Hi ha diversos restaurants al llarg del carrer principal, alguns d’ells oberts tot l’any. Vaig anar a dinar a l’ Hotel-Restaurant Le Magnolie que oferia un menú turísitic de 12 euros, que és on normalment no aniria; de menú on triar no n’hi havia, però el menjar era força correcte i el preu, el que deien. M’acompanyaven, com sempre a Sardenya, una colla de tres motoristes alemanys i un parell d’homes del poble. Pocs menús i poques habitacions plenes a l’interior de Sardenya en temporada baixa!

Des de dins del mateix poble, sobretot des del Parc Aymerich, podeu iniciar diverses rutes a peu que us portaran als racons més amagats de les 22 hectàrees del Parc i de les muntanyes veïnes més representatives, que en són unes quantes i totes recobertes de bosc. Val la pena perdre’s una mica pel poble i recórrer els seus carrers per finalitzar la visita, si volem, a les restes del castell d’un castell medieval molt destacable que es troba a l’interior de l’esmentat parc i que va ser habitat des del segle XVIII per una família d’origen català, els Aymerich. Bona visita!.

CONNÒSCHERE LÀCONI – CONÈIXER LÀCONI

(Cartell informatiu de l’Ajuntament de L’aconi)

Ben’enius a Làconi!

S’ abisita a Làconi est ocasione de ispàssiu e richesa culturali. Logu sceberau de tempus antigu po bellesa e àiri sana, bantat su Boschetto (Parcu Aymerich) ci imprassat sa’idda cun 22 èttaros de boscu, àndalas e arrius. In a intru, caminus trasossos e abba frisca de funtanas acumpàngiant cini dd’abisitat, in mesu de matas, erbas e arrastus de s’Edadi ‘e Mesu.

Passilandu in s’imperdau de sa ‘idda si podet lòmpere a sa domo de Santu Franàtziu, su para poborittu ci est nàsciu e pesau inoxe, ma est veneradu in totu sa Sardigna.

Prus a in antis, s’agatat su Palàtziu Aymerich una domo de s’ottoxentos, fabricada de Gaetano Cima, de su 1846 a su 2000 est istada dimora de is marchesos de Làconi. Is aposentos de su pianu e’pitzu, decoraus cun paperis francesos,  ant arriciu in cussus annus, reis,  viagiantis e gente de contu. Como su Palàtziu est torradu a nou e acchistit su Museu Menhir, a uba si podent biara 40 istàtuas de perda ci amostant is primas  pintaduras fatas de is òminis antigus.

Marco Meloni

Benvinguts a Làconi

La visita a Làconi és una bona ocasió per l’esbarjo i la riquesa cultural. Lloc escollit des de temps antics per la seva bellesa i aire sa, gaudeix del Bosquet (Parc Aymerich) que abraça el poble amb 22 hectàrees de bosc, corriols i rius. A l’interior, camins i aigua fresca de fonts acompanyen qui el visita,  entremig d’arbres, plantes i restes de l’Edat medieval.

Passejant pels carrers empedrats del poble s’arriba a la casa de Sant Ignasi, el pare pobre que va néixer i es va criar aquí, tot i que és venerat a tota sardenya. Abans trobem el Palau Aymerich, una casa del Vuit-cents, construïda per Gaetano Cima, i que entre 1846 i el 2000 ha estat la vivenda dels marquesos de Làconi. Les estances de la planta superior, decorades amb papers francesos, han allotjat en aquests anys reis, viatgers i altre gent. Ara el Palau s’ha restaurat i allotja el Museu menhir, a on es pdoen veure 40 estàtues de pedra que mostren les primeres pintures fetes pels homes antics.

Traducció al català de Jordi Saumell

El castell medieval de Làconi

Les restes del castell de Làconi es troben avui en dia a l’interior del Parc Aymerich i són realment destacables, si les comparem amb el que queda d’altres castells medievals a Sardenya. S’han fet diverses excavacions que han posat al descobert nombroses modificacions al llarg dels segles medievals i moderns, fet que fa més difícil compendre’l correctament.

Es pot individualitzar un edifici més antic, de planta rectangular, atravessat per un passatge amb volta de canó i precedit per una entrada amb volta ogival. Al cantró dret del passatge hi ha un mur amb un epígraf, no del tot descifrat i que parla de la presència d’una porta i esmenta la data de 1053. És possible que la pedra pertanyés a un altre edifici i es reaprofités, ja que les estructures semblen del segle XII.

Al costat d’aquesta mena de torre s’erigeix el castell, residència de la família Aymerich, marquesos de Làconi des del segle XVIII. Es troba format per una ampla sala a planta rectangular, al perímetre de la qual s’obren diverses finestres treballades d’estil gòtic-català.

http://www.sardegnacultura.it/j/v/253?s=17925&v=2&c=2488&c1=2125&t=1

http://www.comune.laconi.or.it/home.php?lang=ita&inc=contenuti&id=58

Category: ...ESCRITS EN CATALÀ..., ...ESCRITS EN SARD..., ...SARDENYA..., Arquitectura, Història i arqueologia, Pobles i ciutats | No Comments »
Tags: ...SARDENYA..., Aymerich, Lànoci, Sant Ignasi, Sarcidano

Posted By terrasarda on July 15, 2010

El nurag Gorropu sorgeix sobre un esperó rocós situat al sud-oest de les gorgues homònimes. Un nurag monotorre domina l’emplaçament, al l’interior del qual és impossible accedir per l’ensorrament de la part superior. En tot cas, conserva encara una alçada considerable.

L’emplaçament es troba fortificat al seu costat sud, mentre el costat oposat es troba protegit per una muralla megalítica de grans dimensions, molt ben conservada, amb una alçada d’uns 3 metres. A l’interior de l’emplaçament es troben diverses construccions de planta quadrangular que formen diversos ambients.

A prop, a l’interior del bosc que hi ha entre aquest nurag i el Mereu, es poden trobar diverses cabanes circulars d’època nuràgica, que són les restes d’un vilatge conegut com Presentu Tortu, ben protegit pels dos nurags, ben situats per protegir els accessos al territori. Des del Gorropu es gaudeix d’una increïble vista sobre les gorgues de Gorropu (formades pel riu Titione i una de les més profundes d’Europa) i dels boscos del Supramonte d’Orgòsolo.

Extret de http://www.ilportalesardo.it/archeo/nuorgosolo4.htm

Aquí hi podeu trobar un trekking interessant:

http://www.trekkinginsardegna.it/p_nuraghe_gorropu/nuraghe_gorropu.htm

Category: ...ESCRITS EN CATALÀ..., ...SARDENYA..., Civilització Nuràgica, Història i arqueologia, Trekking | No Comments »
Tags: ...SARDENYA..., Gorropu, nurag, riu Titione

Posted By terrasarda on July 10, 2010

Recentment un bon amic sard em va regalar un llibre que em sembla que es convertirà en un dels meus llibres de capcelera: Pastors i pagesos de Sardenya, de Maurice Le Lannou, una obra escrita per un geògraf bretó com a tesi de final de carrera durant els anys 30 del segle passat. Publicada l’any 1941 en francès com a Patres e paysans de la Sardeigne per l’editorias Arrault, l’edició de què disposo és la primera edició italiana, del març de 1979, editada per La Zattera de Casteddu i està prologada per Manlio Brigaglia.

Le Lannou va visitar Sardenya diverses vegades, fent alguna estada força llarga, recorrent l’illa amb els precaris mitjans de l’època i fent observacions de tot tipus que després va recollir en el seu llibre. El seu treball és d’un altra índole i va molt més enllà dels de viatgers de segles passats com La Marmora, ja que cenyint-se ja  a una observació científica i realitzant grans recerques d’arxiu, ens ofereix una visió geogràfica molt àmplia de l’illa per poder fer un estudi en profunditat de la vida dels pastors i pagesos de la Sardenya dels anys 30.

Així doncs, en els primers capítols ens parla del clima, la pluviometria, els diversos tipus de terreny i la seva relació amb la ramaderia i la pagesia, la relació dels sards amb el mar… Tot seguir, una gran introducció històrica molt encertada tenint en compte les fonts de l’època, iniciada a l’època nuràgica i que recorre les diverses ocupacions de l’illa per pobles extrangers. I finalment, una anàlisi acurada i extensa de la vida al camp a Sardenya. Tot això acompanyat amb imatges de l’època.

Un llibre revelador i ben reflexionat que a mi personalment m’està influint moltíssim alhora de comprende molts aspectes actuals de l’illa.

L´eccezionale viaggio di Maurice Le Lannou tra i segreti dell´ isola

Category: ...ESCRITS EN CATALÀ..., ...SARDENYA..., Cultura, Llibres / Libbros | No Comments »
Tags: ...SARDENYA..., Le Lannou, món rural, pagesos, pastors

Posted By terrasarda on July 8, 2010

Avui us oferim a TERRASARDA quatre ratlles de “l’art d’esquilar ovelles” a Sardenya, gràcies a una col.laboració que ens ha enviat l’amic Adrià Mainar Scanu després del seu últim viatge per la terra dels seus avantpassats. Gràtzias Adrià!!

 

Su tusonzu de les ovelles a Sardenya

Per Adrià Mainar Scanu

En el meu darrer viatge a Sardenya he pogut participar d’un dels aplecs més importants del calendari dels pastors sards i les seves famílies:  “su tusonzu” o esquilada de les ovelles. Ha estat al camp, vora Piaghe, petit poble d’uns 4800 habitants situat al cor del Logudoro.

“És encara d’hora, i poc a poc els pastors van arribant a la campagna on s’han d’esquilar sas arveghes. Mentrestant els que esperen fan petar la xerrada i beuen els primers glops de vi de la jornada. Quan hi són tots, joves i vells sense distinció, es posen en marxa: preparen les maquinetes d’esquilar i les grans tisores, fan passar les ovelles al cobert i després d’agafar-les amb un moviment brusc i ràpid les lliguen de les potes deixant-les immòbils a terra. Tot intent de resistir-se és en va, i després d’uns moments d’inútil forcejament les ovelles tornen a compassar la respiració resignades. És llavors quan s’inicia un concert a dues veus entre la fressa metàl·lica de les tisores i el monòton brogit de les maquinetes elèctriques, només alterat pel belar d’alguna ovella espantada. Com si d’un vestit es tractés els pastors van despullant les ovelles del seu apreciat mantell llanut. La tècnica és senzilla, però calen anys d’experiència per tundere de manera segura i àgil. Asseguts sobre els genolls o drets, els pastors aixequen una mica les potes de la bèstia, i mentre amb una mà van tallant, amb l’altra van acaronant la superfície del pèl per tal que el propi pes de la llana en faciliti el tall. Acabada d’esquilar una ovella, el pastor li deslliga les potes i amb un posat pietós la deixa anar dient: “Bae in bon’ora!”. Al cap d’una estona tot el paviment s’haurà anat cobrint de flonges catifes blanques que es recolliran, encara tèbies de l’escalfor animal, i s’aniran ficant en sacs per a vendre-les.

Després de repetir el procés les vegades que calgui, i havent esquilat durant  un parell o tres d’hores les diverses tongades d’ovelles del propietari, comença la veritable festa. Es para una taula allargada per a una trentena de persones i se serveix altre cop el vi. Mentre bull la pasta es va tallant sa saltsitza, l’embotit i su casu. Poc a poc la gent va seient al seu lloc i es disposa per gaudir d’un bon dinar en el que desfilen plats ben carregats de ciccioneddos amb salsa, porcheddu rostit i per acabar un pastís i dolços de postres…

El sol lentament es pon al final del dia. Una altre tusonzu ha passat, com sempre. Satisfet per la feina ben feta i atipat, cada pastor enfila altre cop cap al poble, segurament més “content” de com havia arribat, esperant a la següent ocasió en que se’l necessiti. Doncs és d’aquesta forma com funcionen aquí les coses, sense presses, a la manera antiga, en un just i senzill intercanvi que la generositat i la confiança mútua no han de trencar mai.”

campagna = casa de camp

sas arveghes = les ovelles

tundere = esquilar

“Bae in bon’ora!” = exp. equiv. a “Vagi bé!”

sa saltsitza = la salsitxa

su casu = el formatge

sos ciccioneddos = pasta típica, gnocchetti

su porcheddu = el garrí

A qui li interessi el tema pot visitar de l’1 al 29 de juliol al Centre Cívic Fort Pienc (C/Ribes, 14), davant de l’estació del Nord de Barcelona, la mostra fotogràfica “Tundir les ovelles a L’Alguer” realitzada pel fotògraf Joan Mayoral.

Category: ...ESCRITS EN CATALÀ..., ...SARDENYA... | No Comments »
Tags: ...SARDENYA..., esquil.lar, Piaghe, Su tusonzu

Posted By terrasarda on July 2, 2010

Un dels llocs més interessants que he visitat del litoral sard (la veritat és que en són pocs) és la desembocadura del riu Mannu. Possiblement les dates en què hi vaig estar, després de llargues i persistents pluges, van fer que l’espai resultes encara més atractiu. El riu Mannu, en el seu tram final, serpenteja per l’interior d’unes gorges no massa profundes però difícils de veure, situades en mig d’unes planes explotades agrícolament, que finalitzen amb uns penya-segats considerables. Mig amagat, les pendents de les gorges del Mannu, no massa pronunciades,  eren un oasi de vegetació fins arran de mar, quan el xoc de les aigües dolces del Mannu i de les salades de la Mediterrània creen un petit estuari de poca profunditat enmig d’un paisatge on predomina la roca. Un lloc molt perdut i net des d’on pots gaudir d’un bon tros de l’esquerpa costa oristanesa. I per si fos poc, al capdamunt del Cap del Foghe, una torre de l’època de la dominació castellana vigila el mar i de pas el sender que en menys de 10 minuts et porta a l’estuari del Mannu. A la nostra esquena, tot el Montiferru s’aboca sobre la costa, amb Cuglieri a la llunyania allargassat sota els pendents de la muntanya.

 El riu Mannu

El riu Mannu és un riu no navegable que sorgeix als vessants més nord-occidentals del Montiferru, en territori del municipi de Iscanu. Ja des d’antic es van aprofitar les seves aigües per moure alguns molins hidràulics, i fins i tot avui s’hi ha adequat una ruta per veure’ls al municipi esmentat.

El Mannu travessa preferentment terrenys basàltics, tot i que en alguns trams ha erosionat les formacions sedimentàries inferiors del Miocè. El seu principal afluent és el riu de Marale. Les gorges i la seva desembocadura formant un estuari es troben al costat de la torre de Foghe, al terme de Tresnuraghes.

La torre de Foghe

Per arribar a la torre de Foghe, una torre de guaita que servia per divisar els atacs sarraïns, hem d’agafar un camí asfaltat des de l’interior del poble de Tresnuraghes en direcció a la Punta de Foghe, que és on hi ha la torre. Situada a uns 30 m. s.n.m, la torre tenia un camp de visió de 30 km. i es trobava en contacte visual amb les torres de Cap d’Ischia i cap Nieddu. La fortificació dominava l’accés al riu Mannu, que era un possible lloc d’avituallament pels pirates de la Barbària.

Arquitectònicament, la torre està formada per dos cossos cilíndrics de diàmetre pràcticament idèntic; la segona estructura es fixa a un terç de l’alçada. El diàmetre de la base és de 8’6 m. i l’altitud de 9’9 m. A l’interior  hi ha una cambra circular amb volta en forma de cúpola, sense espitlleres, amb un passadís intern; l’única obertura d’accès es troba situada a 4 m. del terra. A la seva esquerra, una escala, excavada en el gruix dels murs, permet l’accès a la terrassa exterior o plaça d’armes. El material amb què es va realitzar la torre prové de la zona; per les estructures s’han utilitzat les roques basàltiques, mentre que l’arc i algun element més és en vulcanita vermella. La torre es va contruir entre el 1580-1590, ja que apareix a una relació de 1591 de Giovanni Francesco Fara. Anteriorment, segons explica el capità de Bidda ‘e Crèsia, hi havia hagut un lloc de guàrdia a les gorges del riu pagat pels corallers de Bosa.

El 1604 està documentada la primera restauració, i una altra el 1720. Una relació del 1729 la defineix com a “torre d’armes”, de defensa pesant; en canvi, el 1767 el piemontès Ripol en parla més com una torre de senyalització, tot i que mantenia un alcaid, dos soldats i un petit arsenal. El 1842 va deixar d’exercir les seves funcions.

http://it.wikipedia.org/wiki/Rio_Mannu

http://www.sardegnacultura.it/j/v/253?s=17944&v=2&c=2488&c1=2125&t=1

Category: ...ESCRITS EN CATALÀ..., ...SARDENYA..., El mar, Galeria de fotografies | No Comments »
Tags: ...SARDENYA..., Cuglieri, desembocadura, Riu Mannu, Torre de Foghe, Tresnuraghes

Posted By terrasarda on June 28, 2010

Fa uns quants dies em va cridar l’atenció una notícia que vaig llegir sobre unes tombes antiquíssimes que s’havien trobat a la zona de la Tinença dels Marians, a Bonorva, lloc on feia poc que havia estat visitant l’esmentat parc i un dels jaciments arqueològics més importants de  Sardenya, la necròpoli de San’Andrea Priu. Enmig d’uns boscos i vegetació abundant, la zona és de mitja muntanya i d’una gran bellesa. Segons sembla, s’hi troben abundants necròpolis excavades a la roca, d’entre les quals la que comentàvem és la més important i val a dir que amb raó.

Però el que em va sorprendre de la notícia és que es denunciava que moltes tombes com aquestes estan sent segellades i no divulgades per la Soprintendenza per i Beni Archeologici, l’ens responsable dels jaciments arqueològics a Sardenya. Una vegada més, com tantes vegades s’està posant de manifest darrerament, s’amaga la història sarda perquè no interessa el que es podria descobrir?. Són tants els casos on peces d’alt valor han estat i encara estan amagades als fons de magatzems que no ens estranyaria gens que aquest fos un altre cas de manipulació històrica, i bastant barruera per cert.

La notícia es publicava a la pàgina Stone Pages de la mà de Diego Meozzi i Paola Arosio amb noms i cognoms, i dades d’un treball de camp directe, i després se’n feia ressó la web sarda Contusu.it. Les fotos són d’Antonellu Porcu. Nosaltres us oferim un breu extracte del que representen aquestes restes arqueològiques tan destacades.

Les meravelles segellades de Sardenya

La Sardenya és una illa coneguda pels arqueòlegs principalment pels seus nurags, antigues torres que recorden els broch escocesos, però més nombrosos i elaborats. A l’illa s’hi poden trobar moltes altres meravelles de l’antiguitat: les tombes dels gegants o les “domus de janas” (casa de les fades, tombes excavades a la roca), o els pous sagrats prehistòrics. La Sardenya és doncs un paradís per tots aquells enamorats de l’antic; però pot ser que part d’aquest patrimoni excepcional segueixi amagat durant segles després d’haver estat descobert i excavat pels arqueòlegs.

A la Tinença dels Marians, una mena de parc natural i arqueològic, proper al poble de Bonorva, ja fa anys que es van descobrint tombes prehistòriques excavades a les roques. El 2002 se’n va descobrir una d’important i l’Ajuntament va aconseguir finançar un projecte d’excavació que es va dur a terme el 2007. Durant aquest any diversos arqueòlegs de la Sovrintendenza archeològica van visitar el lloc mig d’amagat però van negar trobar-hi res. El propietari dels terrenys, sospitant que sí que havien trobat alguna cosa ja que durant dies baixaven de les muntanyes plens de pols, es va acostar a la zona on s’estava fent la recerca i va fer un gran descobriment.

Els arqueòlegs havien trobat una dromos amb un accés arquitectònic exacavat a la roca que conduïa a una gran tomba amb tres cel.les laterals. La tomba estava decorada amb dibuixos amb ocre vermell brillant, amb bustos de braus escolpits a la banda més gran de la cambra principal i amb un sostre de 1’7 metres escolpit com si estés fet amb bigues de fusta, pintades alternativament de color blau fosc i blanc. Però l’element més excepcional de la tombra són unes grosses espirals pintades en una cel.la lateral: un total de set espirals, moltes d’elles conectades entre sí.  La qualitat de les antigues pintures és extraordinària i en una volta fins i tot hi ha pintats uns motius geomètrics molt poc usuals a les tombes sardes: un motiu en forma de taulell d’escacs blanc i negre (una cosa única en un jaciment probablement datable al Neolític recent i pertanyent a la cultura de San Michele de Ozieri (3.800 a.C. – 2.900 a.C.)).

Aquesta persona és va dirigir ràpidament a l’alcalde de Bonorva per comunicar-li l’increïble descobriment però tampoc a ell se li havia comunicat oficialment la descoberta.

La descoberta ha acabat, després de quatre mesos de treballs, segellada amb ciment per la Sovrintendenza, amb una gran llosa de pedra davant i recobert de terra. Segons explicacions diverses, això s’ha fet per preservar-la dels saquejadors i evitar el deteriorament de les pintures, ja que no hi ha fons per obrir-la al públic i valoritzar-la culturalment. Sigui això cert o no, o es torni a obrir algun dia, el cert és que també les infiltracions d’aigua afecten actualment a les tombes tancades si no si fan certes actuacions de preservació. I no cal ni dir que són patrimoni del poble i que és un dret de tothom el poder conéixer-les i estudiar-les. 

Category: ...ESCRITS EN CATALÀ..., ...SARDENYA..., Civilització Nuràgica, Història i arqueologia | 2 Comments »
Tags: ...SARDENYA..., Bonorva, domus de janas, Tinença dels Marians

Posted By terrasarda on June 22, 2010

Tants viatges a Sardenya i tant que m’agrada caminar per la muntanya i fins aquest darrer mes de maig mai m’havia plantejat pujar al sostre de Sardenya: el Perdas Crapias (1.834 m.), també conegut com a Punta Lamarmora, un dels més reputats exploradors de la terra sarda ara fa uns quants segles. A més, fins ara només havia estat de pas, ara fa cinc anys, per aquesta zona de la Barbàgia i per les muntanyes del Gennargentu, un pecat inexcusable per a qualsevol enamorat de Sardenya. Disposat a posar-hi remei, em vaig dirigir un vespre al refugi S’Arena, a més de 1.500 metres i ben bé sota el massís del Gennargentu, per fer-hi nit i empendre a primera hora del matí l’ascensió a Perdas Crapias. Gran error de càlcul perquè el Refugi guardat només es troba operatiu als mesos d’estiu, i més aquest any que està fent una primavera hivernal. El guarda del refugi, en Liandru, em va fer desistir de l’intent, no perquè el refugi no fos obert, sinó pel temps dels dimonis que m’hi vaig trobar: una tempesta amb aigua, llamps i trons, i una boira aclaparadora. No li va costar gaire fer-me desistir de l’aventura perquè el territori, sobretot amb boira, és molt perdedor i perillós per un forani.

Així doncs, em vaig decidir, a instàncies de la gent de la zona, a fer una caminada pel bosc de Girgini, al poble de Dèsulu. Gran encert perquè en contraposició a les muntanyes del massís del Gennargentu, pelades i rocoses i amb un fort vent, tota la zona de Girgini és un paradís natural amb boscos seculars impressionants, aigua per tot arreu i una fauna i flora espectacular.

La ruta que vaig fer, a grans trets, partia de sota Su Toni ‘e Girgini, una mola de pedra encara no totalment erosionada, i s’endinsava pels espesos boscos i barrancs de la vessant nord-occidental del Bruncu Furau i tota la vall que delimita el riu Su Fruscu. Aquesta zona realment increïble es caracteritza pels boscos d’alzines i roures, i també de teixos, castanyers, acers i d’altres, en general boscos molt castigats i poc regenerats per l’excès de pastures: porcs, ases i vaques en gran quantitat, i muflons i d’altres espècies no domesticades.

…………………………………………….

Així doncs, la ruta d’inicia a Su Pranu ‘e Girgini, un petit altiplà al qual s’hi accedéix des de la carretera que del coll Guddetorgiu va cap a Aritzu. S’ha d’agafar una pista a l’esquerra, després del coll, cap a l’Agriturismo Girgini, i seguir-la uns quants quilòmetres, els últims en pujada, fins arribar als plans sota l’evident Toni. Des d’aquí, en poc menys de 20 minuts pujarem fins al capdamunt de la mola de pedra, primer per un bonic bosc d’alzines ple de flors (és primavera al Gennargentu!), i després grimpant una mica entre les roques. La vista des del capdamunt és impressionant, tot i que negres núvols sobre el Gennargentu amenacen amb espatllar-me el dia.

Des de dalt del Toni podeu descendir cap al nordest, cap a uns plans que es veuen a sota i que es troben plens d’animals pasturant. El descens és fácil i transcorre per un bosc amb exemplars centenaris d’alzina. Des del coll mateix heu se seguir un camí que marxa davant vostre i s’endinsa en un bosc. És un senderó on hi transita el bestiar, força evident, deixant a mà dreta i esquerra una pista forestal en bon estat. En poca estona us trobareu enmig d’un bosc espès però net. Si seguiu el rastre evident del camí i l’aigua, arribareu a una petita sorgent enmig del bosc on hi brolla una aigua fresquíssima i bona: una canalització de plàstic en recull les aigües i les porta cap a diversos coberts un bon tros enllà, on hem trobat tot el bestiar: vaques, porcs i diversos ases sards que amb els seus crits esfereïdors et poden posar els pèls de punta.

Des d’aquí hem de remuntar una mica per dins el bosc o seguir per l’interior del llom de la muntanya. La part superior del bosc, quan ja comença el matollar, es troba tancada i els arbres protegits amb gàbies metal.liques perquè puguin prosperar davant els atacs insaciables del bestiar. Si voleu podeu continuar pel senderó que segueix la valla, però és més recomanable anar per l’interior del bosc. En tot cas, heu de superar diversos barrancs amb aigua que descenen del Bruncu Furau formant a la seva unió, uns centenars de metres més avall, el riu Su Calavrige, afluent del Su Fruscu. A la nostra dreta, i un pèl lluny, divisem el Genna Eragas, dues masses de pedra que ressalten per sobre els collets i boscos de la zona. A sobre nostre, totes la imponent carena del Gennargentu.

Creuem per allà on podem dos barranquets amb aigua, intentant estalviar-nos una gran volta que seguéix el perfil de la muntanya. Cal estar una mica pendent per on creuem els barrancs: si ho fem massa d’hora ens trovarem amb una petita cinglera de pedra que ens ho impedirà. En tot cas, el desnivell que cal superar per creuar els barrancs és petit i si ens hi fixem no hauria de suposar cap problema per un muntanyenc. La zona és espectacular, amb aigua abundant, cascades i una vegetació exhuberant, amb peones i orquídies variades per tot arreu.

(more…)

Category: ...ESCRITS EN CATALÀ..., ...SARDENYA..., Galeria de fotografies, Trekking | 2 Comments »
Tags: ...SARDENYA..., Dèsulu, Genna Eragas, Gennargentu, Girgini, Guddetorgiu, Pedras Crapias

Posted By terrasarda on June 18, 2010

Bessit su discu nou de Dr. Drer & Crc Posse, “In sa terra mia”

Custu discu est su de cuatru ki feus, y est su primu cun sa banda noa: dr.drer, Mauro Mou e Giuanni Siccardi arrepadoris, Giorgia Loi cantadora solista, Alessandro Pintus “Alex P” scioberadori de sonus e scarràfius, Riccardo “Frichi” Dessì bàsciu a illètricu e cuntrabàsciu. Est unu discu bilìngui y est un’amesturu de rap, reggae, dub, reggaeton, latina e sonus de sa mùsica sarda. C’hat traballau cumenti fònicu Enrico Rocca, piciocu casteddayu jòvunu ma jai cun esperièntzia internatzionali, y est stètiu masterizau in Caracas (Venezuela) de Erik Aldrey.

Cust’orta ci funt medas òspitis aintru: Enzo Saporito (Kenze Neke, KNA e Tzoku), Militant A e Pol G de is Assalti Frontali, Vito Biolchini e Elio Arthemalle de Radio Press, e medas musikeris sardus ca anti bòfiu donai unu ajudu, donnyunu e donnyuna a sa manera sua: su sonadori e composidori de pianu Stefano Rachel, Franciscu Bachis (Ratapignata) cun sa trumbita, su ghitarreri Stefano Ferrari, Dianella Rubiu cun sa fisarmònica, Jessica Serra cun sa boxi, e puru su maistu et espertu de sa cantzoni popolari Sergio Durzu (Ildeposito.org) cun sa ghitarra.

Sa banda nosta, ca benit de su primu prèmiu de su Festival Europeu de is Lìnguas de Minoria e de atrus girus in continenti e in Europa, presentat su discu nou crasi sàbudu su 5 de su mes’ ‘e lampadas a is 9 oras de a merì in Casteddu cun d’unu cuncertu in pratza, in su Terraprenu de Bia Regina Elena. Sonaus imparis a is Tzoku, sa banda ki benit de is Kenze Neke, ca de s’annu passau seus sonendi imparis: issus puru ant’ a presentai su discu nou insoru “S’ARDORE POPULARE”. http://www.myspace.com/tzoku Eus scioberau de fai custa presentada sonendi po su pòpulu de sa Palestina: totu su ki si godanjat de is barracas in pratza, andat a ajudai is progetus ca s’Assòtziu Sardigna Palestina sighit de medas annus. http://www.sardegnapalestina.org/

 http://www.crcposse.org/
http://www.myspace.com/crcposse

 

 

 

Surt “In sa terra mia”, el nou disc de Dr. Dred & Crc Posse

El quart CD és el primer amb la formació renovada el 2008: Dr. Drer, Mauro Mou i Giuanni Siccardi a les veus, Giorgia Loi cantant i corista, Alessandro Pintus “Alex P” a la consola i als scratchs, Ricardo “Frichi” Dessi al baix elèctric i contrabaix. És un disc bilingüe, com sempre, i les músiques són un mix de rap, rggae, dub, reggaeton, llatina i sonoritat tradicional sarda.

Són onze cançons enregistrades a Casteddu  pel jove Enrico Rocca, i masteritzades a Caraques per Erik Aldrey.

Aquest disc té molts convidats al seu interior: Enzo Saporito (Kenze Neke, KNA, Tzoku), Militant A i Pol G dels Assalti Frontali, els populars presentadors rediofònics de Radio Press Vito Biolchini i Elio Arthemalle, i diversos músics sards provinents de diverses experiències, ajuntats expressament per aquest projecte: el pianista i compositar Stefano Rachel, Francesco Bachis (Ratapignata) a la trompeta, el guitarrista clàssic Stefano Ferrari, Dianella Rubiu a l’acordió, Jessica Serra a la veu, i l’estudiós de la canço popular Sergio Durzu (Ildeposito.org) a la guitarra acústica.

La nostra banda, que torna de guanyar el Festival Europeu de la cançó de les Llengües Minoritàries i de diverses gires italianes i europees, presentarà el disc el 5 de juny a Casteddu junt als Tzoku,  la banda nascuda de les cendres dels Kenze Neke, els quals presentaran  el seu últim disc, “S’Ardore populare”, i amb els quals des de l’any passat s’ha activat una col.laboració artística. http://www.myspace.com/tzoku

Hem volgut presentar els nostres discs nous escollint un concert en favor de Palestina, la recaudació del qual anirà a parar integrament als projectes que l’Associació Sardenya Palestina fa anys que du a terme. http://www.sardegnapalestina.org/

http://www.crcposse.org/
http://www.myspace.com/crcposse

Extret de Disterraus Sardus Traducció al català de Jordi Saumell

Category: ...ESCRITS EN CATALÀ..., ...ESCRITS EN SARD..., ...SARDENYA..., Cultura, Música Sarda | No Comments »
Tags: ...SARDENYA..., Dt Drer & Crc Posse

Posted By terrasarda on June 15, 2010

Normalment en tots els viatges a Sardenya visitem un o més nurags, a vegades quatre runes encara per excavar, a vegades nurags imponents i fins i tot emb certa rel.levància turística. Aquest darrer viatge gairebé sense proposar-m’ho no vaig visitar cap nurag, tot i portar una guia força completa des de Catalunya. Només vaig fer una excepció: el nurag Nolza, a Meana. Més per casualitat que per voluntat, vaig veure una propaganda a un bar on vaig parar a dinar i només veient un parell de fotografies ho vaig tenir clar. I va valer la pena, no només per la monumentalitat d’aquest nurag, sinó pel seu emplaçament màgic, enmig de turons i amb unes vistes als quatre punts cardinals. Un nurag preciós, encara amb moltes possibilitats amagades, que la guia turística del complex es va encarregar de fer-me conèixer una mica més.

EL NURAG NOLZA

El complex arqueològic del nurag Nolza es troba a 8 km. del poble de Meana, col.locat sobre el relleu més alt (Cùccuru Nolza) d’un altiplà pissarrenc (su Prànu), a 739,60 m.s.n.m. S’hi pot arribar en cotxe des del poble de Meana, o també amb el Trenino Verde, que porta de Mandas a Sòrgono, fent una parada a tres-cents metres del monument.

Ës un nurag complex de planta quadrilobada que domina, amb les restes de 12-15 m. d’alçada de la torre central, les cabanes circondants que ocupen aproximadament unes 2’5 hectàrees, encara per excavar.

Podem interpretar diverses fases estructutals de les restes que actualment coneixem: la torre central, dues de les quatre torres perimetrals i els murs orientals i septentrionals es van construir utilitzant blocs de pissarra col.locats en fileres; les altres dues torres i els relatius murs del quadrant meridional han estat aixecats alçant blocs de pòrfir disposats en tècnica poligonal.

Les recerques arqueològiques, iniciades el febrer de 1994, han aconseguit deixar al descobert les estructures del quadrilobat que es trobaven mig oculTes per les parts enderrocades.  Sota aquests enderrocs han aparegut en gran nombre els blocs de traquita perfectament treballats pertanyents a les parts altes del monument.

L’àrea de Nolza era ja freqüentat, potser només amb un petit poblet de cabanes, als inicis del Bronze mig sard, pels volts dels segles XVI-XV a.C. L’ocupació del lloc continuà durant el segle XIV a.C. amb la construcció d’un nurag complexe en pissarra local. La vida al nurag va continuar fins que al voltant del segle XII a.C. es va produir un canvi dràstic en la seva estructura. Dues de les torres i els murs del voltant es van desmantellar i reconstruir utilitzant  blocs de grans dimensions de pòrfir, provinents de pedreres a uns 3 km. en línia recta del monument. Aquestes reformes van produir grans canvis interns i en l’accés al monument.

Les excavacions més recents han estudiat diferents ambients interns del monument:

L’espai I

Aquest ambient, originàriament amb cúpula, es troba a redós de la torre central, sobre la paret nord del nurag. El petit espai, pavimentat amb lloses i  argila batuda, comprèn un banc i una foguera construïdes amb pedres de traquita reaprofitades. Sobre el paviment s’han trobat nombrosos objectes del Bronze recent (XIV-XII s. A.C.): bols, gerres, plats i olles especialment grans, decorats amb motius geomètrics obtinguts amb l’impressió de petxines, molinets fets amb traquita i granit, mans de morter i falçs amb forma de mitja lluna fets en obsidiana..

La troballa d’óssos d’animals molt gastats, junt a la resta de restes arqueològiques, ens permet hipotitzar que l’espai I fos habilitat per preparar, coure  i consumir els aliments.

La torre central A i el pati B

La cambra a tholos de la planta superior de la torre central es trobava pavimentada amb lloses de pissarra sobre les quals si estenia una capa d’argila. A l’interior de l’espai s’hi van trobar bols, tasses i altres instruments relacionats amb el consum d’aliments, una gran gerra, que potser contenia líquids, i un gran recipient per la conservació d’aliments tal com l’ordi o el blat. Entre els elements més interessants hi trobem una gerra amb nansa decorada.

El pati sobreelevat B presentava una complexa pavimentació constituïda per un enllosat amb pedres petites de pissarra sobre el qual si extenien branques d’alzina i una espessa barreja d’argila. Gran part de la ceràmica trobada té connotacions alimentàries i culinàries, amb alguns elements particulars com una olla carenada amb quatre nanses.

Els materials del pati B i de la cambra superior de la torre central són contemporanis i són una mostra de la vida quotidiana al Bronze final, pels volts del segle XII a.C. Al pati B  es cuinaven i consumien aliments i begudes, mentre l’habitació superior de la torre central era habilitada per la conservació i la manipulació dels aliments. Part d’aquestes troballes es troben avui exposades al Museo Archeologico Comprensoriale de Teti (Núgoro). Recentment també s’han alliberat de la runa la torre C i la torre F. La torre C, amb el parament exterior construït amb pòrfir, es conecta amb el pati B mitjançant una escala molt estreta i vertical, de la qual acualment en podem gaudir totalment. La torre F, al contrari, és una estructura que es va reestructurar diverses vegades en època nuràgica, fins que al segle XII a.C. es va utilitzar com a descàrrega de material provinent de la reestructuració de la part meridional del quadrilobat.

Extret d’un tríptic informatiu d’Ortuabis Soc. Coop. elaborat per Mauro Perra. Traducció al català de Jordi Saumell.

Les fotos són de http://www.neroargento.com/page_galle/nolza_gallery.htm, excepte la primera que s’ha extret de www.sardegnacultura.it

Category: ...ESCRITS EN CATALÀ..., ...SARDENYA..., Arquitectura, Civilització Nuràgica, Història i arqueologia | No Comments »
Tags: ...SARDENYA..., Brabagia Belvì, Meana, nurag, nurag Nolza