terrasarda.cat

Posted By terrasarda on February 4, 2010

La Conca de Barberà, la Segarra o l’Anoia són comarques de la Catalunya interior que tot i no tenir muntanyes de gran alçada, amaguen racons i paisatges que no desmereixen en res altres racons de Catalunya.

Ara fa uns quants dies vam anar a fer una petita ruta per un dels sostres de la Conca de Barberà, el Montclar, una muntanya que destaca a la zona amb les restes d’un castell i una ermita al seu cim. Una passejada no massa complicada i molt recomanable que us endinsarà des del poble de Pontils a una zona encara no massa transitada i amb molta història a les esquenes.

La ruta que ara us oferim i la informació sobre el castell de Montclar l’ha editat el Consell Comarcal de la Conca de Barbera i és més o menys la que nosaltres vam seguir i la més habitual. Personalment, destacaria els espais idil.lics que ens ofereix la riera de Biure d’ençà la resclosa de Pontils, o les vistes tan extenses i connectades amb altres castells de la comarca que tenim des del Montclar, gairebé sense cap molí que ens destorbi.

Pontils (550 m). Partim de la plaça Major, situada a recer de l’església gòtica de la Nativitat de la Mare de Déu i envoltada de cases amb pedrissos que conviden al repòs. Anem cap al nord pel carrer Major i passem per davant la portalada romànica de l’església. El carrer s’acaba davant d’una típica masia catalana, llavors girem a l’esquerra, entre aquesta i un magatzem de formigó. Continuem per la vora del marge per un viarany que s’enfila cap al turó del  Castellot. Fem una giragonsa i anem a tocar del dipòsit d’aigua del poble. A mà esquerra ens queden uns prats on pasturen vaques. La muntanya està ocupada per bosc de pins i roures.

Bifurcació. Continuem cap al NW, per la sendera de l’esquerra. Hem d’obrir, i tornar a tancar, el filat elèctric. Som dintre el domini de les vaques. La branca de sender de la dreta puja cap al cementiri i les restes del castell de Pontils. Si volem arribar-nos-hi, l’hem de seguir fins al davant de la porta del fossar. Allà traspassarem dos filats i agafarem un corriol pujadís en direcció nord que, en qüestió de 10 minuts escassos, ens durà fins al cim del turó del Castellot (645 m) on es troben escampades, pel mig de l’arbrat, les restes del castell de Pontils. Des de dalt  gaudirem d’una vista superba i ens adonarem de la posició estratègica d’aquesta fortificació. El descens fins a la bifurcació és pel mateix sender de pujada.

El castell de Pontils s’esmenta ja a finals del segle X. Es troba situat a sobre del turó del Castellot des d’on controla el pas estratègic de l’estret del Gaià, l’únic camí natural –a part del coll de Cabra- entre el Camp de Tarragona i la Baixa Segarra. Té comunicació visual amb els castells de Queralt, Santa Coloma, Santa Perpètua, Montclar i Montagut.

Pas del crestall carener. El corriol s’ha enfilat una mica per superar l’estret del riuet de Biure, que veiem a sota els peus. La resclosa provoca dos bells tolls i un bonic saltant d’aigua. Continuem planejant una mica i aviat descendim fins al llit del riuet.

Riuet de Biure, camí carreter. Hem arribat a tocar del minso cabal del torrent de Biure. Trobem un camí carreter, un xic desdibuixat, el qual seguim cap a la dreta (SW), contra corrent. Aigües avall arriba fins a la resclosa, a tan sols dos minuts. Val la pena d’anar-la a veure, perquè l’indret és d’una bellesa paradisíaca.

Tanca de filferro. La creuem i continuem pel mateix camí, ara molt més fressat.

Riuet de Biure. El traspassem a gual per damunt d’unes pedres. Uns metres més endavant deixem a la dreta un  braç de camí que torna a creuar el rierol. També a la dreta, dalt la muntanya, hi veiem la masia de cal Tous.

Cruïlla de pistes (569 m). Agafem el camí del mig, anomenat de les Torres, cap al sud-oest. Es remunta, contracorrent, el torrent de Sant Miquel per l’obaga. La pista d’enfront, que segueix per la vora de l’aigua, va a trobar la carretera de Biure. La de més a l’esquerra se’n va cap a les parades de sembrat del Clot del Trumfo. Anem encarats a la mola de conglomerat del Montclar, entre camps de sembradura i clapes de bosc. Fets tres-cents metres passem a tocar d’un petit aixopluc i dos-cents metres més enllà, deixem a l’esquerra l’entrador a una parada.

Derivació. Decantem per la pista de la dreta i abandonem la de l’esquerra. A l’altre vessant del torrent, sobre un turó, ens vigilen les restes del mas Querol.

(more…)

Category: ...ESCRITS EN CATALÀ..., ...PAÏSOS CATALANS..., Història i arqueologia, La muntanya, Trekking | No Comments »
Tags: ...PAÏSOS CATALANS..., Conca de Barberà, Montclar, Pontils

Posted By terrasarda on February 2, 2010

Als jocs d’ensinistrament militar a cavall que a l’Europa medieval tenien la finalitat última de les creuades, van seguir al llarg dels segles XV i XVI els tornejos eqüestres cavallerescos, grans espectacles eqüestres oferts en ocasions d’esdeveniments importants, oferts al poble com a entreteniment.

Sobirans, vice-reis, senyors feudals i gremis de mestres oferien al públic tals espectacles en ocasió de la presa de poder de càrrecs com el de rei o vice-rei, naixement d’hereus al tro o de festivitats particulars del calendari litúrgic, involucrant directament l’estament nobiliari i relegant el poble al rang de mer espectador.

També Sa Sartiglia d’Aristanis, que podríem encabir dins l’àmbit més general de les curses a l’anell, així com ha arribat al nostres dies s’ha de considerar com un espectacle públic, organitzat per entretenir i divertir els espectadors.

A la península italiana encara es mantenen avui en dia nombrosos concursos d’habilitat dels cavallers que tempten la sort al collir un anell amb una llança. Les desfilades històriques, obertes per la ineludible presència de tamboriners i trompeters, precedeixen a les proves de domini dels cavallers que competeixen en representació dels barris històrics de les ciutats. L’anell és generalment suspès d’una corda, tot i que de vegades de vegades és sostingut per una silueta d’un cavall o animal. La prova té com a objectiu capturar o colpejar l’anell, tot i que existeixen altres versions de la prova (com la d’Aristanis, on l’anell és una estrella).

La península ibèrica és de sempre terre d’elecció de “sortijas”. El dia de l’Epifania de 1461 a Jaen (Andalusia), es corre una “Sortija” del tot semblant a la d’Aristanis. Cavallers amb màsqueres corren amb l’espasa cap a l’anell sota el so de tambors i trompetes. A Ciutadella, a l’illa de Menorca, encara avui en dia es corre l’Ensortilla per festejar el naixement de Sant Joan Baptista. Aristanis i Ciutadella, des de fa uns anys, s’han agermanat per aquesta antiga tradició comuna.

El pas de la península ibèrica a Sardenya, durant l’ocupació castellana, és ben breu. Ja el 1556 a Tàttari es corre l’anell per festejar la pujada al tro del monarca castellà Felip II. A Bidda ‘e Crèsia durant els primers anys del Sis-cents es commemora el pas de les despulles de Sant Constantí, i el 1716 els gremis organitzen a Casteddu jocs eqüestres amb màscares per festejar el naixement del Príncep d’Astúries.

L’actual organització de Sa Sartiglia d’Aristanis per obra dels gremis es remonta al segle XVI, període en el qual tals institucions operaven a la Ciutat Reial d’Aristanis. No cal dir que la tradició de conèixer aquests entreteniments era molt més antiga a Sardenya, possiblement ja des del segle XIII, degut a les relacions dels monarques d’Arbarèe amb els diversos regnes de la península italiana. No hi ha dubte que a Aristanis, com a les grans capitals de l’Europa medieval, nobles i cavallers lluitaven amb les espases i les llances a les proves d’habilitat i ensinistrament a cavall.

Resum de l’escrit La Sartiglia, storia e tradizione, de Stefano Castello i Maurizio Casu

http://www.medioevoinsardegna.it/Sartiglia_Storia_e_Tradizione.htm

Traducció al català de Jordi Saumell Gassó

Posts antics sobre Sa Sartiglia a TERRASARDA:

http://terrasarda.cat/?p=277

http://terrasarda.cat/?p=229

Category: ...ESCRITS EN CATALÀ..., ...PAÏSOS CATALANS..., ...SARDENYA... | No Comments »
Tags: ...PAÏSOS CATALANS..., ...SARDENYA..., Aristanis, Ciutadella, Ensortilla, Sartiglia

Posted By terrasarda on February 2, 2010

Aquesta setmana es compleix un any de l’obertura de TERRASARDA.CAT, un projecte personal i sense ànim de lucre que pretèn acostar dos pobles mediterranis que lluiten per la seva llibertat des de fa segles: Sardenya i els Països Catalans.

Amb aquestes ratlles vull agrair el suport de totes aquelles persones que han anat seguint la pàgina al llarg d’aquest any, així com a tothom qui d’una manera o altra ha contribuït a mantenir viva la passió que sento per Sardenya. Gràcies a tothom i FINTZAS A S’INDIPENDÈNTZIA!

Summary
Reported period Year 2009 First visit 20 Jan 2009 – 09:52 Last visit 31 Dec 2009 – 23:19   Unique visitors Number of visits Pages Hits Bandwidth Viewed traffic * <= 7280 18303 (2.51 visits/visitor) 94191 (5.14 Pages/Visit) 444692 (24.29 Hits/Visit) 7.49 GB (429 KB/Visit) Not viewed traffic *     121249 136471 4.33 GB

 

Summary
Reported period Year 2010 First visit 01 Jan 2010 – 00:22 Last visit 02 Feb 2010 – 16:37   Unique visitors Number of visits Pages Hits Bandwidth Viewed traffic * <= 1083 Exact value not available in ‘Year’ view 3155 (2.91 visits/visitor) 12447 (3.94 Pages/Visit) 34233 (10.85 Hits/Visit) 918.42 MB (298.08 KB/Visit) Not viewed traffic *     28439 30422 1.15 GB

 

Month	Unique visitors	Number of visits	Pages	Hits	Bandwidth
Jan 2009	16	46	535	2301	13.91 MB
Feb 2009	120	254	2255	10107	57.16 MB
Mar 2009	447	794	7767	49601	786.39 MB
Apr 2009	448	846	8294	41260	617.63 MB
May 2009	630	1933	10765	48689	607.44 MB
Jun 2009	633	1925	9429	39750	763.03 MB
Jul 2009	797	1990	9123	49049	793.65 MB
Aug 2009	744	1626	9310	41741	827.72 MB
Sep 2009	851	1939	8571	42699	700.05 MB
Oct 2009	812	1980	7604	40069	597.30 MB
Nov 2009	933	2244	10842	43310	807.87 MB
Dec 2009	849	2726	9696	36116	1.07 GB
Total	7280	18303	94191	444692	7.49 GB

 

Month	Unique visitors	Number of visits	Pages	Hits	Bandwidth
Jan 2010	1007	2993	11759	32465	879.92 MB

Category: ...ESCRITS EN CATALÀ..., ...PAÏSOS CATALANS..., ...SARDENYA... | No Comments »
Tags: ...SARDENYA..., TERRASARDA, ¨...PAÏSOS CATALANS...

Posted By terrasarda on February 2, 2010

Durant la dècada dels setanta, en el decurs dels dels darrers anys de la dictadura i al llarg del procés de transició que es clogué amb la reforma política espanyola i la mutació del règim franquista en una monarquia parlamentària, una colla d’activistes catalans organitzaren la resistència armada al règim i al pacte de renúncies i claudicacions posterior, amb la constitució d’una organització militar clandestina i secreta, disposada a actuar al servei del país quan els seus serveis fossin requerits.

El grup que en una de les ràtzies repressives de què fou objecte va ser batejat per la policia espanyola amb el nom d’Exèrcit Popular Català (EPOCA), suposava el nexe de continuïtat històrica entre el vell separatisme resistent, bastit durant el primer terç del segle XX, amb l’oposició antifranquista i el nou independentisme modern que s’estaven gestant, gràcies a la influència dels moviments d’alliberament nacional, que arreu del planeta emprenien el camí de la lluita anticolonialista i antiimperialista.

Amb EPOCA, l’exèrcit a l’ombra, Edicions el Jonc pretén recuperar la història oblidada d’aquella colla d’activistes que van lliurar-se a la causa de la justícia i de l’alliberament dels Països Catalans, situant la seva lluita, després de molts anys d’ostracisme, al lloc que pertoca en la memòria col.lectiva del país.

Informació extreta de la contraportada del llibre  EPOCA l’exèrcit a l’ombra, escrit per en Ferran Dalmau i en Pau Juvillà i publicat per Edicions el Jonc

Category: ...ESCRITS EN CATALÀ..., ...PAÏSOS CATALANS..., Cultura, Llibres / Libbros, Moviment independentista | No Comments »
Tags: ...PAÏSOS CATALANS..., Edicions el Jonc, EPOCA

Posted By terrasarda on January 29, 2010

A Sardenya, després de l’any mil, i contemporàniament a un cert  renaixement comercial i cultural, principalment a causa de la penetració del monaquisme a través dels benedictins, victorians i altres ordres, i amb l’arribada de la cultura romanica, hi va haver un gran despertar artístic que va conduir a la construcció de molts edificis religiosos. Monjos – arquitectes, constructors d’esglésies, va contribuir a la formació i expansió de l’art romànic i mestres de gran qualitat van operar a tot el territori sard.

L’església de San Pere de Zuri es troba a la perifèria del nou poble de Zuri. Als anys vint del segle pasat l’església i el poble van ser traslladats del seu lloc originari, a les ribes del riu Tirso, cap a la muntanya degut a la construcció de l’immens pantà Omodeo. Per tant, avui en dia es troba descontextualitzada respecte al seu lloc històric.

L’església de Sant Pere Apòstol es troba entre els monuments més significatius de l’arquitectura medieval sarda.  És una dels pocs edificis dels quals coneixem el nom de l’autor, gràcies a un epígraf que es troba a l’església. La curiositat i suggestió de l’edifici ve donada principalment pel material constructiu, andesita vermella de les pedreres de l’altiplà de Ghilarza, pel curiós campanar i pels diversos relleus i escultures principalment a la façana.

La construcció, com diu un epígraf de la façana, es remonta al 1291 i es deu al mestre Anselmo da Como i a la promotora, l’abadessa de Lacon. L’església pertanyia a la curatoria di Guilcier, dins el Jutjat d’Arbarèe, en una època d’esplendor durant el govern de Marià II d’Arbarèe.  La seva tipologia s’inscriu dins el romànic llombard i ja s’hi denoten traces del gòtic naixent a l’epoca. La proporció dels espais a la planta d’una sola nau, de 34 metres de llarg, la diferencien d’altres esglésies de l’època.

La façana té un sòcol a mitja alçada en tot el seu perímetre que la divideix en dos meitats clarament diferenciada. La part inferior es divideix en tres espais amb arcs de mig punt, trobant-se el portal d’accés en el central.  Bisells i brancals estan treballats per l’interior per un fris en espiral, i llindes i brancals estan decorades amb figures antropomorfes i zoomorfes. Destaquen uns motius situads entre el costat dret i l’absis on es representa una escena del ball sard tradicional, segurament la més antiga que existeix.

L’àbside semioctogonal gòtica va ser substituït al segle XIV per un de semicircular gòtic d’estil català del qual en queda una pilastra amb capitell amb motius florals. Aquesta és la primera gran reforma de l’església. El gran campanar es va afegir després de 1504. Després vindran altres reformes fins al seu trasllat el primer quart del segle passat.

Traducció al català de Jordi Saumell i Gassó, de les següents fonts:

http://www.comune.ghilarza.or.it/comune_ghilarza/export/sites/default/www/SezioniPrincipali/Ghilarza/ArchitetturaReligiosa/SanPietroZuri/

http://www.sardegnacultura.it/documenti/7_46_20060301111154.pdf

Recentment s’ha publicat el llibre “San Pietro di Zuri” de Carlo Ani (Iskra)

Category: ...ESCRITS EN CATALÀ..., ...SARDENYA..., Arquitectura, Història i arqueologia | No Comments »
Tags: ...SARDENYA..., Ghilarza, romànic, Zuri

Posted By terrasarda on January 27, 2010

Mamujada és un poble de 2600 habitants situat al cor de la Barbagia de Ollalai, a 16 km. de la capital de província, Núgoro. Situat a pocs quilòmetres del Gennargentu i del Supramònte, actualment és una de les localitats turístiques més importants de l’interior de Sardenya. Poble ric en tradicions i història, Mamujada es troba situada en una vall rica de sorgents i extremadament exuberant, fet que ha afavorit la presència humana a la zona des de temps molt antics. És per això que el seu territori és riquíssim en testimonis arqueològics: nombrosos menhirs, “Sa Perda Pinta”, necròpolis, diversos nurags, l’església de Sant Cosme i Damià, etc…

És un poble amb unes tradicions encara molt vives, entre les quals destaca especialment la festa de Sant Antoni, que se celebra anualmen t el 16 i 17 de gener. En aquesta festa s’encenen fogueres arreu del poble i durant tres dies es mantenen enceses per la gent del poble, que comparteixen vi Cannonau i dolços com su popassinu, sas caschettas, su coccone in mele. A més, és durant la festa que fan la seva primera aparició anual els Mamuthones i Issohadores, iniciant-se aquí el Carnaval de Mamoiada, molt viscut i estimat per la gent del poble.

Fa un parell de cap de setmana se celebrava la festa de Sant Antoni a Mamujada i a molts altres pobles sards, i ens vam quedar amb les ganes d’anar-hi. És en aquestes trobades i expressions populars on els estrangers podem conèixer la veritable Sardenya, lluny de les aglomeracions del turisme de massa universal.  En aquestes ratlles que segueixen provarem de fer un resum el més significatiu possible de l’esmentada festa i dels Mamuthones i Issohadores, uns personatges grotescs amb reminiscències arreu d’Europa que si feu un cop d’ull a les fotos segur que us semblen familiars.

L’origen dels Mamuthones e Issohadores

Ja des del lingüista Wagner la paraula ha estat estudianda, sense quedar clar del tot la seva provinença. Al diccionari, variant una mica entre els dialectes, es troba referida com a espantaocellsm però el cert és que l’únic que sabem amb seguretat és que la paraula és molt antiga i que potser té a veure amb el mateix nom sard del poble, Mamujada.

Hi ha molts estudis sobre els orígens de la desfilada de Mamuthones i Issohadores, alguns més realistes i d’altres més fantasiosos, tots ells difícilment verificables. Les discusions sobre les màsqueres, els seus orígens, la roba, el ritme dels balls i d’altres segueixen estant a l’ordre del dia i seguits de prop per la gent de Mamujada que s’estima les tradicions. Val a dir que aquestes màsqueres són habituals en altres pobles de Sardenya, però Mamujada és possiblement un dels que manté la tradició més viva i des de més antic.

Com a exemple dels orígens, el 1951 R.Marchi defensava la hipòtesi que la desfilada de mamuthones potser recordava un esdeveniment local, més exactament una victòria dels pastors de la Brabàgia, representats pels issohadores, sobre els moros invasors.

Val a dir, com abans comentàvem, que molts altres pobles d’Europa tenen unes màsqueres similars: Hungria, Bulgària, Itàlia… i en molts d’aquests casos els orígens d’aquests ritus són també incerts, tot i que a vegades la memòria popular els ha associat a certs esdeveniments (com la derrota dels turcs) molt posteriors al seu significat originari. Possiblement aquest és també el cas dels mamuthones i issoadores de Mamujada: aquests origens serveixen com a interpretació popular però en realitat el significat originari de les màsqueres de mamuthones ja s’ha perdut.

El ritual

Els Mamuthones, amb visera negra de fusta lligada amb un mocador fosc, la mastruca vestit de pell portat pels sards) negra i les esquelles, es col.loquen en dues fileres, deixant  un espai a l’interior. Una fila es desplaça en petits passos, avançant amb el peu esquerra i retrocedint amb el pret; l’altra fila avança amb el peu dret i retrocedeix amb l’esquerra. Les dues columnes modifiquen el pas de dança amb una variant de tres petits passos a velocitat més ràpida.

Els Issohadores, amb una brusa vermella i pantalons blancs, amb franges de tela, cinturó amb campanetes, la soha i barret negre d’ala ampla, es disposen a l’exterior, davant, al centre i darrera, deixant només a un la tasca de coordinació i guia. La funció externa és garantir la realitació del ritual i per capturar preses, avui principalment femenines, amb la soha.

Història del ritual

El ritual ha sobreviscut tot i els constants intents, comú a tots els rituals amb màsqueres d’Europa, de suprimir-lo o modificar-lo per part de les autoritats religioses o polítiques al llarg dels segles. El ritual és una veritable tècnica màgica que pot intervenir, en el pas de l’hivern a la primavera, sobre les forces productives de la terra; força i especificitat són susceptibles de produir un fort sentit d’identitat: això deu haver constituït, al llarg del temps, motius d’inseguretat i perill per tots els proòsits de domini i control de les poblacions sardes, especialment les de les zones internes i de muntanya, més conservadores i resistents. Les complexes arrels les entendrem millor amb els abundants i similars testimonis europeus: del Mar Egeu a la Penínusla Ibèrica, dels Alps als Balcans a Escandinàvia, la gent de muntanya convida amb vestits de pell, màsqueres i esquelles les forces de la terra i dels avantpassats, exorcitant aquelles malèfiques, per propiciar entre finals de desembre i inicis de febrer prosperitat i riquesa als propis fills. L’amplitud de tals manifestacions arreu exclou que els Mamuthones i Issohadores tinguin un origen lligat en realitat a fets històrics.

La festa de Sant Antoni a Mamujada

La festa de Sant Antoni Abat és una festa antiquíssima que va néixer per propiciar una bona anyada agrària. Celebrada cada any el 17 de gener, en el passat era una de les més concorregudes i esperades per les comunitats pageses de tota Sardenya. Avui encara està molt difosa, sobretot en els pobles i zones rurals, on les tradicions es troben molt més arrelades que a les ciutats. A Mamujada és la festa més sentida i viscuda de l’any.

La festa comença el 16 de gener, sa die de su Pesperu, amb l’encesa i benedicció del foc en honor al sant al davant de l’església parroquial. El mossèn i els fidels giren al voltant del foc tres vegades recitant el Crede. La tradició diu que cada barri ha d’encendre el seu propi foc amb una brasa agafada d’aquesta primera foguera.

A cada barri la gent es situa al voltant del foc, oferint fins i tot als visitants de fora una mica de vi i dolços especialment preparats per l’ocasió. Els dolços que es fan a Mamujada són molt variats i genuïns. ambé és durant aquest dia que surten per primer cop a l’any els Mamuthones i Issohadores.

Aquest extracte ha estat realitzat per Jordi Saumell Gassó en base a diversos documents extrets d’aquestes planes:

www.mamoiada.org

www.mamoiada.nat

http://www.mamuthones.it/

http://www.mamuthonesmamoiada.it/gallery/

Category: ...ESCRITS EN CATALÀ..., ...SARDENYA..., Cultura, Pobles i ciutats | No Comments »
Tags: ...SARDENYA..., issohadores, Mamoiada, Mamujada, mamuthones, Sant Antoni

Posted By terrasarda on January 21, 2010

Arran de la nevada de  fa 15 dies a tota la Segarra i moltes altres comarques catalanes, vaig fer una petita caminada d’uns 6km. des de casa fins la Torre de la Manresana i els Prats de Rei tot passant per diverses masies i muntanyes que ara fa gairebé 300 anys van ser escensari d’una de les batalles més importants de la Guerra de Successió.

De Cal Malric sortim en pujada tot seguint unes feixes d’ametllers per sota de cal Bacardit. Aviat arribarem a cal Artès, des d’on seguim una camí carener dins un bosc de pins que ens portarà ràpidament a cal Seuba. Des d’aquí, seguim la pista que ens portarà directament a l’antic emplaçament del castell de la Manresana, del qual avui només en resta l’imponent torre medieval. Les vistes des de dalt de la Torre són espectaculars i de 360 graus, tot i que el dia no acompanya per la nuvolositat.

Sí que veiem els Prats de Rei a tocar de la mà, i cap al poble ens dirigim per l’antic camí entre camps, recuperat recentment per marcar la ruta de 1714, una petita volta senyalitzada pel Consell Comarcal pels escenaris de la fins fa poc oblidada batalla dels Prats de Rei.

     

Una mica d’història del castell de La Manresana (Els Prats de Rei)

La Torre de la Manresana és un magnífic exemplar de torre de guaita medieval construïda en el segle XII en el marc del castell de la Manresana originari de les acaballes del segle X o principis del segle XI. Formava part de la marca d’expansió del Comtat de Manresa fet que va donar origen al seu nom.

Del castell de la Manresana, documentat des del segle XI, es conserven diversos basaments de la muralla, una estança i la torre circular, de més de 20 metres d’alçada. Està dividida en tres pisos, els dos primers separats inicialment per trespols de fusta i el tercer, per una cúpula de pedra que serveix de base al terrat superior. L’únic accés es realitza per la poterna, situada a uns 11 metres d’alçada. Cap a migdia i formant part del recinte del castell hi ha l’església de Sant Andreu, un edifici romànic refet bàsicament al segle XVIII, que conserva un retaule barroc a l’interior. També a pocs metres, cap a ponent de la torre hi ha restes medievals d’un habitatge i una tomba excavada a la roca.

La torre, restaurada el 1982 es troba en perfecte estat de conservació i es pot pujar fins al seu cim des d’on es pot observar un ampli territori. 

http://www.anoiaenviu.cat/interes.php?id_lloc=250

http://www.altaanoia.info/index.php?md=articles&id=716

 

LA BATALLA DE PRATS DE REI (1711)

 La següent informació sobre la Batalla de Prats de Rei l’hem extret de l’extraodinària pàgina MUSEU VIRTUAL DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ (1702-1714). A la pàgin hi trobareu molta més informació sobre el conflicte, amb imatges, mapes i molts altres temes interessants. 

INTRODUCCIÓ

L’episodi de Prats de Rei s’emmarca en la última ofensiva aliada a territori català un cop ja s’havia perdut l’Aragó amb les derrotes de Villaviciosa i Brihuega. L’enfrontament a Prats de Rei es produí en un moment clau de la Guerra de Successió, ja que el 1711 els anglesos estaven mantenint converses de pau amb França per finalitzar un conflicte que ja s’allargava massa.

Al setembre de 1711, quan els dos exèrcits prenien possessions a Prats de Rei, el rei Carles III marxava a Viena per prendre possessió de l’Imperi. Tenim registrat al diari de guerra de Starhemberg que a l’octubre, quan arribà la notícia de la coronació de l’emperador, les bateries aliades instal·lades a Prats de Rei feren unes salves per homenatjar l’arxiduc.

A principis del 1711, la situació a Catalunya era més aviat tensa: les notícies europees provocaren un abisme sense fons que només podia ser eludit amb la defensa a ultrança, tal i cm explica l’historiador Santiago Albertí. Pel que fa al front, les forces aliades comandades per Starhemberg prosseguien una retirada que des de l’Aragó els portà a Balaguer, però la pressió efectuada per el borbònic Vendôme, que s’instal·là a Cervera, els obligà a deixar la ciutat el 24 de febrer.

El cercle a Catalunya s’exprimia: per el sud queia Morella I Miravet; al nord, la pèrdua de Girona feia caure els nuclis forts de l’Empordà i el bastió austriacista d’Osona. Davant aquesta situació, el castell de Cardona es mantenia com la fortalesa austriacista més notable a l’exterior de Barcelona. El seu governador, Manuel Desvalls i de Vergós, organitzava la resistència a la Catalunya central ajudat per el seu germà Antoni Desvalls, marquès de Poal, que amb una columna de miquelets i professionals fustigava les partides borbòniques més endinsades al Principat. Així doncs, el castell de Cardona es convertia en una forta amenaça austriacista que no passà per alat als borbònics. Davant aquesta situació, l’entorn de Calaf i Els Prats de Rei es convertia en l’escenari ideal per preparar i assegurar la caiguda de la fortalesa dels Desvalls.

(more…)

Category: ...ESCRITS EN CATALÀ..., ...PAÏSOS CATALANS..., Història i arqueologia | No Comments »
Tags: ...PAÏSOS CATALANS..., batalles, Guerra de Successió, Prats de Rei

Posted By terrasarda on January 14, 2010

Un article molt interessant de l’arqueòleg Marco Milanese, en defensa d’un ús i gaudiment públic de l’arqueologia urbana, un camp que encara avui en dia ens dóna aporta moltes sorpreses agradables, com la recuperació del desaparegut castell de Tàttari, el cementiri medieval de L’Alguer, o les restes del segle XVIII trobades al Mercat del Born de Barcelona.

ARCHEOLOGIA E PRUGETU URBANU

PRO S’IMPREU PùBLICU DE S’ISTòRIA

de Marco Milanese

Professore de Archeologia in s’Universidade de Tàtari

Letzione de Archeologia in pratza tenta dae su Prof. Marco Milanese

In sos ùrtimos deghènnios s’archeologia at abbandonadu cussa mannesa aristocràtica, ligada a s’interessu de pagos istudiosos, pro assumire semper de prus unu caràtere PùBLICU. Sos resurtados de sos iscavos e s’oberadu de sos archeòlogos sunt semper prus suta sos refletores e – a daghi si tratat de imbenimentos archeològicos in tzitade – sas sèberas de sos amministradores sunt cun semper prus frecuèntzia chistionadas e criticadas finas in abojos pùblicos e non benint prus subidas ebbia comente in tempus barigadu.

Sa dimanda subra sa cale abèrrere oe custa letzione fata a sa lestra in pratza (e chi apo postu in antis de totu a mie matessi) est comente culligare sa preocupatzione forte chi ànimat totu nois in cust’ùrtimu perìodu pro su chi at a sutzèdere a s’Universidade pùblica – dae un’ala – una situatzione grave chi est tenta in mesu a sos abòjos atzesos in sos ùrtimos meses, e dae s’àtera s’archeologia, una matèria chi si ocupat de su tempus barigadu, finas si dae unos degannos non de su tempus coladu “antigu” ebbia,  comente ischint in meda e de tzertu ischit chie at sighidu e sighit su corsu de Archeologia Mediuevale. Una disciplina – s’archeologia – chi in s’immaginàriu culletivu de medas si mustrat comente intrinsicamente autìstica in sos cunfruntosde su tempus de oe.

Pro istabìdere su culligamentu intre custos duos pranos, chi podent pàrrere gasi a tesu, e pro tantu chircare de dare unu sensu a una letzione de archeologia in custa sede, ando deretu – e non chena provocatzione – a sos antìpodos de custa bìdida autìstica de sa  matèria.

Intro luego cun su cuntzetu mesanu de s’arrejonamentu, s’ispicada natura pùblica a sa cale oe si depet ispirare sa chirca archeològica, dènde•si s’obietivu de un’abertura e de una cundivisione sotziale de s’ischire e de sos resurtados de sas indàgines de iscavu: sos archeòlogos depent betare pontes fortes deretos a sas comunidades chi los est cumbidende, pontes chi siant largos, bene postos e no istrintos e iscussestados, chi siant rapresentados dae una forte e frimma polìtica de sa comunicatzione.

(more…)

Category: ...ESCRITS EN SARD..., ...SARDENYA..., Història i arqueologia | No Comments »
Tags: ...SARDENYA..., arqueologia, Marco Milanese

Posted By terrasarda on January 13, 2010

El tema del bandolerisme sard, com algun cop hem comentat aquí, és omnipresent a l’illa i encara molt recent i viu en la memòria popular. De fet, hi ha una estima general a Sardenya, que evidentment compartim per les semblances que trobem amb el cas català,  per totes aquelles persones que per circumstàncies de la vida es van haver d’amagar a les muntanyes i enfrontar-se a unes autoritats que estaven exprimint el país. D’històries i de bandolers famosos n’hi ha a dotzenes i això ha deixat una petja important a la literatura. A TERRASARDA us oferim un poema en llengua sarda d’en Montanaru sobre el tema dels bandolers.

Antioco Giuseppe Casula conegut com Montanaru (Dèsulu, 1878 – 1957) va ser un poeta sard.

Va anar a l’escola elemental del seu poble, i després es va traslladar a Casteddu i Lanusè per estudiat secundària, però va haver de deixar els estudis. La familia era pobra i va haver de tornar al seu poble per ajudat al pare en una activitat comercial menor. Va lluitar a la guerra d’Àfrica el 1896 i degut a aquesta experiencia compon els himnes patriòtics i cants de guerra.

El 1904 va publicar Boghes de Barbagia sota el pseudònim Montanaru.  També treballa a l’Oficina Postal i de profesor de primària al seu poble. El 1922 publica Cantigos d’Ennarghentu. Va ser un ferm defensor de la llengua sarda i de la importància d’ensenyar-la a les escoles. Entre 1926-1927 es troba a la presó, acusat de tenir lligams amb els bandolers de la Barbàzia. El 1933 publica Cantos de sa solitudine. Acabada la guerra s’inscriu al Partidu Sardu d’Azione. Mor després de sofrir una paràlisi el 1950.

El 1978 es fa un recull pòstum anomenat Sas ultimas canzones, Cantigos de amargura.

Antioco Giuseppe Casula nodidu comente Montanaru (Dèsulu, 1878 – Dèsulu 3 marzu 1957) fiat unu poete sardu.

At frecuentadu sas iscolas elementares in Dèsulu. A pustis si nch’est tramudadu a Casteddu e a Lanusè pro fagher su Litzeu ma at dèvidu dassare sos istùdios. Sa famìlia fiat pòvera e si nch’est dèvidu torrare a sa bidda sua pro azuare su babu in un’atividade cumertziale minore.

At fatu sa gherra in Àfrica in su 1896 e gràtzias a custa esperièntzia cumponet innos patriòticos e cantos de gherra. A 18 annos si nch’est andadu a carabineri.

At publicadu in su 1904 Boghes de Barbagia, suta de su pseudònimu de Montanaru. Dassada s’Arma e in su 1909 est devènnidu diretore de s’ufìtziu postale e finas insinnante elementare in sa bidda sua. In su 1922 at publicadu Cantigos d’Ennarghentu.

Cumbintu defensore de su balore de sa limba sarda e de s’importu de s’insinnnamentu suo in sas iscolas, at rapresentadu s’ìsula in su primu cungressu nazionale de sos dialetos de Itàlia in su 1925.

Intre su 1926 e su 1927 at proadu s’esperièntzia de sa presone, cun s’acusa de tenner ligàmenes cun sos bandidos de sa Barbàzia. In su 1933 at publicadu Cantos de sa solitudine. Finida sa gherra s’est iscritu a su Partidu Sardu d’ Atzione. In su 1949 at bìnchidu su “Cuncursu nazionale de poesia dialetale”, cun sa cantzone S’olia. In su 1950 at publicadu Sa lantia.

In su 1953 l’at faladu una paralis. At a morrer bator annos a pustis.

In su 1978 est essida sa regorta pòstuma Sas ultimas canzones, Cantigos de amargura.

 

 

 

 

Andende a bardanare

 «Sa notte amigos mios est iscura
Che i su trumentu; passat furiosu
Su entu e sighit s’aba a istrasura.

Su procalzu est bezzu e sonnigosu
E in cust’ora dromidu est che procu.
E no intendet nè dannu, nè gosu,

Non solu de intendere unu tzocu,
Pro chi sas arulas siene serente
A su cuile ’e Bau ’e Su Trocu.

Leade sos fusiles lestramente
E andemus a fagher sa bardana!».
Gai neid’in tonu prepotente,

Mimia Monni cun bogh’e campana
In su cuile ’e s’Abile a sos pagos
Amigos chi su notte acuilàna

Che a mazzone subra sos serragos.
Bi fit Bobore Crispu, unu giovanu
De vint’un’annu chi leiat sos tragos

E los frundiat che fustes lontanu,
E in sos attaccos lestru e attrividu.
Bi fit Franziscu Mannu e Bustianu,

Pili Murtinu e Bobore Bandinu,
Tres omines ch’in tottu fid’insoro,
Mai biu, nè mortu hana timidu

In tottu Nuoresu e Logudoro
«Avanti o coragiosa cumpagnia!»
Narein a una oghe a unu coro,

Tottus chimbe che una marrania.
E s’avviein lestros, ben’armados
In mesu a su entu forte, a s’istrazzìa,

Che una truma d’iscominigados. 

En aquesta web hi trobarem força informació (he extret d’aquí el poema) http://bardaneri.splinder.com/post/14839478

Category: ...ESCRITS EN CATALÀ..., ...ESCRITS EN SARD..., ...SARDENYA..., Cultura, Limba sarda | No Comments »
Tags: ...SARDENYA..., bandolerisme, Montenaru, poesia

Posted By terrasarda on January 12, 2010

Els catalano-aragonesos es preparen a conquerir Sardenya i successivament a defensar-la. Era una empresa costosa per una terra no massa habitada, amb uns 400.000 habitants, i poc important econòmicament.

Potser hauria estat molt millor tenir Sicília, amb les seves fértils terres, en lloc dels estanys i terres desèrtiques amb poques condicions de salubritat de Sardenya. Però Joan II persistia en la necessitat de la conquesta i defensa de l’illa sarda com si fos una cosa absolutament prioritària de la seva Corona. En virtut dels acords d’Agnani, Joan II i la Corona havien d’abandonar Sicília i l’herència imperial dels Staufen. D’aquí l’obligació del sobirà català de defensar una de les illes que formaven el triangle mediterrani. Però les coses no van anar bé i en pocs decenis es va proposar deixar la Sardenya als sards, com diu l’historiador aragonès Zurita “ja que era una terra miserable i apestada i la gent que l’habitava molt vil i dolenta, i que era un grapat d’exiliats i malfactors”.

La història de la conquesta de Sardenya feta pels catalans va ser escrita per rei Pere III, fill del conqueridor Alfons el Benigne. Tan Zurita com molts altres historiadors i historiògrafs posteriors han utilitzat aquesta crònica. L’infant Alfons, futur Alfons el Benigne, “príncep de gran cor i ment desperta”, va rebre l’encàrrec de conquerir Sardenya, després de la renúncia de l’Infant Jaume, el primogènit. L’empresa obligà als catalans a preparar una flota, necessària pel transport de tropes i armament, inclosos els cavalls. La flota va ser comandada per Francisco Carroz i era formada per 300 embarcacions, entre elles 60 galeres, 24 naus a vela i les coca, entre elles la Santa Eulàlia. També hi havia embarcacions de les anomenades uxer, especials per portar cavalls.

Les forces catalanes es van reunir a Portfangòs, a la costa tarragonina, on hi havia presents els màxims representants de tots els Regnes de la Corona Catalano-aragonesa, que compartien l’empresa. Els soldats i armament recollits per l’expedició eren tants que els mandataris italians es van preocupar pensant que potser l’expedició no aniria només a Sardenya. El mateix pontífex Joan XXII, sabent que l’empresa havia estat aprovada per l’Església, acull fredament l’enviat de la Corona, esperant que el monarca volgués enviar les seves tropes contra altres enemics.

La conquesta o ocupació de l’illa s’inicia l’onze d’abril de 1323, quan Hugh II d’Arbarèe obre les hostilitats contra Pisa, rebent el suport de moltes revoltes dels sards. El 15 de maig Jaume II envia un petit contingent, tres galeres amb 800 homes comandats per Guerau i Dalmau de Rocabertí. El 31 de maig, sota el comandament suprem de l’Infant Alfons, parteix la flota de 300 embarcacions. Hugh II va aconsellar als catalans desembarcar a Palmas, al Sulcis. Després de prop d’un mes necessari per a l’organització, els catalans estrenyen el setge sobre Esglésies. Mentrestant arriben a acords amb el Doria, Malaspina i Hugh. Esglésies caurà el 7 de febrer de 1324, després de set mesos de setge, iniciant-se la marxa cap a Casteddu que portarà a la conquesta de centres importants com Domusnovas (13 de  febrer). A finals de mes (no se sap el dia exacte, entre el 28 de febrer i l’1 de març) es donarà una de les batalles campals més importants de Sardenya, entre pisans i sards i catalano-aragonesos: la batalla de Lutocisterna (aquest topònim es refereix a un lloc fangós, a prop de Su Masu (El mas) i l’estany de Santa Gilla).

Només va haver-hi dues batalles campals a Sardenya: la de Lutocisterna i la de Seddori, de la qual ja us vam parlar recentment a TERRASARDA.CAT. Particularment, la de Lutocisterna va ser l’única batalla en línia que vegué dos exèrcits contraposats, el pisà i el català. Al capdavant dels dos exèrcits hi havia en Manfred de la Gherardesca, comte de Donaratico, a les ordres del qual hi havia 1000 cavallers alemanys, 200 de pisans i 500 entre soldats i ballesters, junt amb 200 cavallers sards de la ciutat de Terranova (Olbia). D’altra banda l’Infant Alfons al capdavant de 500 cavallers i 1000 infants. Els dos exèrcits van arribar al lloc de trobada de direccions oposades. Els pisans, desembarcats des del 25 de febrer a la platja de maria Magdalena (Capoterra), es van dirigir en part cap a “Castell”, assetjat pels catalans que es trobaven a Bonaria. Un altre contingent va acampar a Decimo. Els catalans van partir de Selargius, a on havien acampat per intentar conquerir Casteddu. La part dels pisans acampada a Decimo descèn cap a Casteddu i inevitablement els dos exèrcits es troben pels voltants de Su Masu.

Tot just els dos exèrcits es veuen, es predisposen a batallar. Primer s’enfronta la cavalleria, després els soldats a peu, i els pisans es veuen obligats a fugir cap a “Castell”. Una part d’ells va trobar la mort a l’estany enfontsant-se amb les seves pesades coïrasses. Després els catalans se situen al coll de Bonaria i posen el setge el “Castell”. Les tropes refugiades a dins Casteddu eren nombroses i ben armades i protegides, fins i tot amb artilleria alemana i italiana.

Si s’estudien les forces enfrontades en la batalla s’observa que eren força iguals en nombre i qualitat. Els pisans contaven amb molta ajuda alemana, dels quals es deia que eren els millors cavallers del món. Els catalans comptaven amb els Almogàvers, mercenaris amb una solvència en el camp de batalla fora de tot dubte. És per això que l’èxit o el fracàs en la batalla es degué en gran part al comportament de les tropes i els seus comandants. En tot cas, el futur dels sards i sardes passava a mans d’una potència imperialista estrangera: els catalans.

PODEU TROBAR MÉS INFORMACIÓ A:

CONTUSU.IT

Relat de la batalla a la CRÓNICA DE RAMON MUNTANER

Category: ...ESCRITS EN CATALÀ..., ...PAÏSOS CATALANS..., ...SARDENYA..., Història i arqueologia | No Comments »
Tags: ...PAÏSOS CATALANS..., ...SARDENYA..., batalles, Lucocisterna, Lutocisterna